Autor/a
La dolça equilibrista
Categoria
Relat lliure
LA DISTÀNCIA EXACTE D’UN CANVI
Mai hi havia pujat, però sempre havia estat el seu somni.
Quan va decidir comprar el bitllet, trencava amb una identitat antiga i, sense saber-ho, començava a esdevenir algú nou: aquella que respira sense por de viure.
Just venia de fer un vol amb la Golondrina del Port de Barcelona. Un amic —tan guapo com imprudent— l’havia convidada a la cabina; ell n’era el capità. Envoltats de turistes alemanys, van compartir quaranta minuts d’una màgia lleugera i improbable. Sonava bossa nova mentre respiraven l’aire contaminat de la ciutat.
—Si un dia et quedessis sense memòria, a qui escolliries perquè t’expliqués qui ets? —li va dir ell, somrient per sota el nas.
—Possiblement la meva germana.
—I la teva parella no?
Aquesta vegada la mirava als ulls, sense parpellejar. A ella li va pujar una escalfor des de la punta dels peus fins a la gola, com si el cos sabés alguna cosa que encara no s’atrevia a formular.
Com poden passar tantes coses en tan poc temps? Barcelona és una ciutat plena de màgia fugaç. Però aquell instant, com tants d’altres, va passar de llarg, sense pena ni glòria, deixant només un rastre suau de possibilitat.
I ara era allà, decidida a comprar sola l’entrada del funicular de Montjuïc. Recordava els acords dolços de la música brasilera i es preguntava, gairebé sense voler, pel sentit de l’existència.
Només vuit minuts separen la Barceloneta de Montjuïc. Només vuit. L’esperaven unes amistats per veure Manifest Mangione al Teatre Lliure; hi actuava en Fidel. Tot estava previst, organitzat, calendaritzat.
Però va ser en aquell trajecte minúscul on ho va entendre.
Mirant per la finestreta, observava els cossos diminuts que transitaven pels carrers: figures que caminaven mig despertes, mig adormides, atrapades en la inèrcia dels dies. Va pensar que, si algun dia es quedava en blanc i no recordava qui era, voldria que el seu millor amic, en Robert, expliqués que havia estat una dona que perseguia els seus somnis amb diligència, arrelada al risc de viure intensament. Que havia escollit sentir abans que protegir-se. Que havia preferit el vertigen a la quietud.
Vuit minuts poden semblar insignificants. Però hi ha trajectes que no mesuren distàncies, sinó decisions.
Hi ha dies aparentment normals que, si els mirem amb ulls de nena, revelen que són l’inici d’allò que sempre havíem desitjat: una vida genuïnament autèntica.
Quan va decidir comprar el bitllet, trencava amb una identitat antiga i, sense saber-ho, començava a esdevenir algú nou: aquella que respira sense por de viure.
Just venia de fer un vol amb la Golondrina del Port de Barcelona. Un amic —tan guapo com imprudent— l’havia convidada a la cabina; ell n’era el capità. Envoltats de turistes alemanys, van compartir quaranta minuts d’una màgia lleugera i improbable. Sonava bossa nova mentre respiraven l’aire contaminat de la ciutat.
—Si un dia et quedessis sense memòria, a qui escolliries perquè t’expliqués qui ets? —li va dir ell, somrient per sota el nas.
—Possiblement la meva germana.
—I la teva parella no?
Aquesta vegada la mirava als ulls, sense parpellejar. A ella li va pujar una escalfor des de la punta dels peus fins a la gola, com si el cos sabés alguna cosa que encara no s’atrevia a formular.
Com poden passar tantes coses en tan poc temps? Barcelona és una ciutat plena de màgia fugaç. Però aquell instant, com tants d’altres, va passar de llarg, sense pena ni glòria, deixant només un rastre suau de possibilitat.
I ara era allà, decidida a comprar sola l’entrada del funicular de Montjuïc. Recordava els acords dolços de la música brasilera i es preguntava, gairebé sense voler, pel sentit de l’existència.
Només vuit minuts separen la Barceloneta de Montjuïc. Només vuit. L’esperaven unes amistats per veure Manifest Mangione al Teatre Lliure; hi actuava en Fidel. Tot estava previst, organitzat, calendaritzat.
Però va ser en aquell trajecte minúscul on ho va entendre.
Mirant per la finestreta, observava els cossos diminuts que transitaven pels carrers: figures que caminaven mig despertes, mig adormides, atrapades en la inèrcia dels dies. Va pensar que, si algun dia es quedava en blanc i no recordava qui era, voldria que el seu millor amic, en Robert, expliqués que havia estat una dona que perseguia els seus somnis amb diligència, arrelada al risc de viure intensament. Que havia escollit sentir abans que protegir-se. Que havia preferit el vertigen a la quietud.
Vuit minuts poden semblar insignificants. Però hi ha trajectes que no mesuren distàncies, sinó decisions.
Hi ha dies aparentment normals que, si els mirem amb ulls de nena, revelen que són l’inici d’allò que sempre havíem desitjat: una vida genuïnament autèntica.