Autor/a
mfernandezros
Categoria
Relat lliure
LA FERMA VOLUNTAT
Com cada matí la Camila, el Youssef, la Sofia i el Marc queden a Pompeu Fabra. Baixen les escales, passen els torns i s’endinsen al metro.
—“Marc corre!”—Diu la Camila.—“Que no arribem!”
—“Pip Pip Pip”—Entrem a l’últim vagó. Ni un lloc lliure. Ei! Sí! Un seient reservat!
—“Si algú ho necessita m’aixeco segur”—Pensa el Marc.
ELS BONS AMICS
“Propera parada Sant Roc”. I entren unes noies de 2n curs. Totes amb el mocador al cap. El Youssef ens ha explicat que es diu hijab i és tradició.
El pare del Youssef és peixater. Treballa a la peixateria de sempre. Primer d’aprenent i quan es va jubilar l’antiga peixatera li va traspassar.
Les nostres famílies són bones veïnes. Però a soles, el pare diu que les noies han d’estudiar i treballar. I la mare del Youssef no treballa. Diferents cultures on cadascú veu les coses a la seva manera.
Una de les noies és la més maca de totes.
—”Es diu Houda, Marc”—Diu el Youssef fent-me l’ullet.—“Hauràs de parlar amb el seu pare si t’agrada”
—“Que dius ara!”
Però potser sí que m’agrada.
Que bé tenir amics que t’expliquen les coses i t’ajuden a adonar-te de les veritats.
—“De debò cal parlar amb els pares?”
—“Que no, què és broma! Però és guapa oi?”
L’ATRAPA-MENTS
A Verneda entra amb cara d’enfadat, ”l’atrapa-ments”. És un senyor de l’edat del pare. Però sempre va cansat. Potser treballa massa.
—“Tu, nen, aixeca’t, que això és per la gent gran”—Em diu.
No m’agrada el to. Però m’aixeco sense dir res. El senyor s’asseu i remuga.
—“La gent jove no respecta! Abans això no passava”
Jo m’aguanto dret i el metro arrenca de nou.
Potser no està enfadat amb mi, potser amb el dia, amb la feina, o amb el cansament que porta a sobre.
EL SOLITARI i L’APRENENT
A Clot baixa un nen de 6è amb un mòbil a la mà. Davant un de més gran, setze o disset. Són germans.
El gran tira, el petit s’afanya a no quedar-se enrere. Són el Solitari i l’Aprenent.
Viuen en un pis petit, compartit amb dues famílies més. Tres cuines que són una, torns per dutxar-se, sabates amuntegades a l’entrada i veus que parlen en urdú a totes hores.
Els pares treballen molt i ells han après a espavilar-se sols. Són bons nois, però a l’escola no els va gaire bé. Els llibres parlen de coses que els queden lluny. El gran ho intenta, però sovint no arriba. El petit es refugia en el mòbil.
—“Encara recordo quan vivíem a Colòmbia”—Diu de sobte la Camila. Se li entelen els ulls. Va arribar de Colòmbia ara fa dos anys. Per alguna raó van haver de marxar. Aquestes coses tan profundes costen d’explicar.
ELS ESTRALLS DE LA GUERRA
A la següent estació entra un senyor amb un violí.
Quan acaba la cançó, un nen petit comença a aplaudir. De cop, tot el vagó s’hi afegeix. Uns quants somriuen, uns quants li donen diners. El músic baixa i el vagó torna al silenci. Però hi ha qui encara somriu.
La Sofia recorda com era viure a Sant Petersburg amb tota la família i els amics Feia fred a l’hivern, però era feliç. Amb la guerra els pares van decidir marxar.
No els va malament i parla sovint amb els cosins. Però té por que algú escolti el que diuen allà a casa. Sempre està una mica trista, amb la mirada absent. Li agradaria tornar amb els seus.
AMB AMICS SEMPRE MILLOR
I de cop ja hi som. Sortim del vagó. Passem els torns. Pugem les escales entre la gent.
—“Vinga Marc! Que no arribarem!”—Diu la Camila.
El cor se m’accelera. No puc tenir un altre retard. Em castigaran sense Play o sense mòbil.
O encara pitjor.
Els diran als meus amics que estic castigat.
—“Marc! Corre!”
—“Marc corre!”—Diu la Camila.—“Que no arribem!”
—“Pip Pip Pip”—Entrem a l’últim vagó. Ni un lloc lliure. Ei! Sí! Un seient reservat!
—“Si algú ho necessita m’aixeco segur”—Pensa el Marc.
ELS BONS AMICS
“Propera parada Sant Roc”. I entren unes noies de 2n curs. Totes amb el mocador al cap. El Youssef ens ha explicat que es diu hijab i és tradició.
El pare del Youssef és peixater. Treballa a la peixateria de sempre. Primer d’aprenent i quan es va jubilar l’antiga peixatera li va traspassar.
Les nostres famílies són bones veïnes. Però a soles, el pare diu que les noies han d’estudiar i treballar. I la mare del Youssef no treballa. Diferents cultures on cadascú veu les coses a la seva manera.
Una de les noies és la més maca de totes.
—”Es diu Houda, Marc”—Diu el Youssef fent-me l’ullet.—“Hauràs de parlar amb el seu pare si t’agrada”
—“Que dius ara!”
Però potser sí que m’agrada.
Que bé tenir amics que t’expliquen les coses i t’ajuden a adonar-te de les veritats.
—“De debò cal parlar amb els pares?”
—“Que no, què és broma! Però és guapa oi?”
L’ATRAPA-MENTS
A Verneda entra amb cara d’enfadat, ”l’atrapa-ments”. És un senyor de l’edat del pare. Però sempre va cansat. Potser treballa massa.
—“Tu, nen, aixeca’t, que això és per la gent gran”—Em diu.
No m’agrada el to. Però m’aixeco sense dir res. El senyor s’asseu i remuga.
—“La gent jove no respecta! Abans això no passava”
Jo m’aguanto dret i el metro arrenca de nou.
Potser no està enfadat amb mi, potser amb el dia, amb la feina, o amb el cansament que porta a sobre.
EL SOLITARI i L’APRENENT
A Clot baixa un nen de 6è amb un mòbil a la mà. Davant un de més gran, setze o disset. Són germans.
El gran tira, el petit s’afanya a no quedar-se enrere. Són el Solitari i l’Aprenent.
Viuen en un pis petit, compartit amb dues famílies més. Tres cuines que són una, torns per dutxar-se, sabates amuntegades a l’entrada i veus que parlen en urdú a totes hores.
Els pares treballen molt i ells han après a espavilar-se sols. Són bons nois, però a l’escola no els va gaire bé. Els llibres parlen de coses que els queden lluny. El gran ho intenta, però sovint no arriba. El petit es refugia en el mòbil.
—“Encara recordo quan vivíem a Colòmbia”—Diu de sobte la Camila. Se li entelen els ulls. Va arribar de Colòmbia ara fa dos anys. Per alguna raó van haver de marxar. Aquestes coses tan profundes costen d’explicar.
ELS ESTRALLS DE LA GUERRA
A la següent estació entra un senyor amb un violí.
Quan acaba la cançó, un nen petit comença a aplaudir. De cop, tot el vagó s’hi afegeix. Uns quants somriuen, uns quants li donen diners. El músic baixa i el vagó torna al silenci. Però hi ha qui encara somriu.
La Sofia recorda com era viure a Sant Petersburg amb tota la família i els amics Feia fred a l’hivern, però era feliç. Amb la guerra els pares van decidir marxar.
No els va malament i parla sovint amb els cosins. Però té por que algú escolti el que diuen allà a casa. Sempre està una mica trista, amb la mirada absent. Li agradaria tornar amb els seus.
AMB AMICS SEMPRE MILLOR
I de cop ja hi som. Sortim del vagó. Passem els torns. Pugem les escales entre la gent.
—“Vinga Marc! Que no arribarem!”—Diu la Camila.
El cor se m’accelera. No puc tenir un altre retard. Em castigaran sense Play o sense mòbil.
O encara pitjor.
Els diran als meus amics que estic castigat.
—“Marc! Corre!”