La fi del m...

Això de la IA no està gens malament. Sobretot amb una feina com la del Toni, que consisteix en fer informes tot el dia. Abans s’havia de quedar sempre una estona més per poder-los acabar dins de termini, però ara li fa tot l’ordinador, i li sobren moltes hores que dedica a aquest joc de col·locar peces dins d’una quadrícula intentant que no quedin forats buits. Al principi la directora del seu departament, la Sílvia, se’n va adonar de que els informes no els escrivia ell (també gràcies a un programa de IA que ho va detectar) i li va caure una bona bronca. Però això el Toni ho va resoldre ràpidament amb una altra app de pagament, simplement demanant-li “fes que no es pugui identificar que l’informe ha estat generat amb IA”.
Ara el Toni torna cap a casa, amb el metro que agafa cada dia, totalment enganxat al joc aquest de les peces geomètriques. Sap que quan s’estiri al llit i tanqui els ulls continuarà veient les mateixes formes de colors tota la nit.
Tres seients més enllà, en el mateix vagó, la Marina es mira una noia que porta una màscara i una cua de gosseta. Li diu “quina disfressa més bonica, l’has fet tu mateixa?”, però com a única resposta, la noia-gosseta inclina el cap i treu la llengua, en una mena de somriure, sense deixar de mirar-la.
Al darrer seient del metro, l’Enric està concentrat llegint un llibre que li ha deixat un amic seu que és arqueòleg. Es titula Sàpiens, de l’Eudald Carbonell i altres autors. Ja fa bastants anys que el van publicar, però li està agradant molt. Just en aquesta pàgina explica com el pas d’herbívor a carnívor va comportar després de milers d’anys que el cervell es fes més gran i l’ésser humà esdevingués un animal racional, amb consciència de ser-ho. S’atura un moment i aixeca la vista. Fa tres anys, des de que viu amb la Júlia, que no menja carn. No és que no li agradi, simplement ho fa perquè ella és vegana, i ell s’hi ha tornat gairebé sense voler. No per principis ni perquè cregui que és millor, sinó perquè així tot és més fàcil. Ara però, en llegir aquestes pàgines, es pregunta què passaria si tothom fes el mateix durant molts anys. Es tornaria a reduir el cervell fins desaparèixer la capacitat de raonar? En aquell moment, el metro s’atura. Ep, Plaça de Sants. L’Enric baixa ràpidament del vagó i tira cap a casa sense pensar-hi més.
...
Molts anys després, la vida sobre la terra va desaparèixer. Però contràriament a tot el que havíem llegit a les novel·les i vist a les pel·lícules, la fi del món no va ser gens traumàtica ni violenta, perquè cap dels éssers vius no era conscient del que passava. Va ser com quan t’adorms, perds la consciència i alhora et sents tant bé...!