Autor/a
Atzucac
Categoria
Relat lliure
La línia entre tu i jo
Vaig sortir del bar amb la sensació que les últimes copes m’havien fet perdre la Diagonal: la que em permet caminar recte i no discutir amb una paperera que de sobte ha intercedit en la meva trajectòria. A la Universitat de la vida això no t’ho expliquen: t’ensenyen moltes teories, però ningú et diu amb quanta ingesta de cerveses deixes de ser una persona i passes a ser un experiment etílic.
Amb els amics havíem discutit ximpleries, banalitats ridícules —qui pagava, qui exagerava més, qui havia promès “una més i marxem”— i, tot i que ja fa anys que no som Sants, una mica de gresca de tant en tant és l’únic que ens dona La Pau. Una pau curta, però útil.
El cambrer, més vell que Alfons X, ens va fer fora amb el subtil truc d’escombrar a prop nostre i el no tan delicat missatge d’abaixar la persiana com si arriés un vaixell. Després de deu minuts acomiadant-nos davant del bar, jo vaig baixar al metro de Catalunya amb aquell cansament de ressaca anticipada. I és aquí on passa una cosa que només s’entén si hi has viatjat a certes hores: hi ha un codi. De nit, el metro no és el del matí. La idiosincràsia que impera és diferent. La gent no està tan esquerpa. Et pots mirar dos segons més del compte i, en lloc d’una denúncia social, o una discussió estranya, potser surt una conversa divertida durant dues o tres parades.
Va ser així com vaig conèixer a la meva futura esposa, la Marina —la ciutat, de vegades, escriu històries sense esforç—, tenia un Clot molt sexy a la galta, portava un jersei de marca amb el Collblanc
A la seva dreta hi havia un home alt com un Sant Pau, amb cara de vigilar el món per torns. Em va deixar anar un “què mires?” amb veu de sentència. Tot el que va venir després ho vaig passar per l’Arc de Triomf. No per valentia: per pura fatiga.
Ella va somriure i, amb una naturalitat molt de metro nocturn, va dir:
—Tranquil, és un company de feina, un pesat Monumental.
I allà mateix vam fer un transbord: de la tensió a la conversa, del “què mires” a les confidències, obviant descaradament la presència del company de feina, que tenia una agrupació de músculs que podrien obrir un pot de cigrons només amb la mirada, així que si anessin mal dades, em podria enviar d’un cop a l’Hospital Clínic.
Primer van venir les bestieses. Després la feina. Ella, en mode Penitents, em va confessar un pecat perfectament assolible: al sopar familiar s’havia cruspit l’últim tros de pastís i havia culpat el nebot petit. Per ella la Família era Sagrada, normes, silencis i “d’això no se’n parla”. Jo li vaig dir, que en qüestió de relacions feia temps que havien tocat Fondo.
Vam baixar i vam caminar en Paral·lel, sense tocar-nos, amb aquella distància exacta que tenen les coses que podrien començar o acabar-se en una cantonada. El passeig tenia Gràcia: no pel luxe, sinó per aquella elegància absurda que agafen les nits quan no les forces.
En una pizzeria vaig demanar una Rocafort, perquè hi ha decisions que només es poden prendre malament.
Quan ens vam acomiadar, no hi va haver promeses. Només ella em va dir:
-Dos Besòs rapidos, de momento.
El metro està ple de coses que passen desapercebudes: gent que s’acaba d’enfonsar, gent que s’està refent, gent que escolta el mòbil massa fort, gent que fingeix normalitat mentre li canvia la vida i gent com jo, que una nit hi coneix la persona que li desvia el destí. Als budells de la ciutat no només s’hi transporten cossos; també hi circulen derrotes, treves i segones oportunitats.
Amb els amics havíem discutit ximpleries, banalitats ridícules —qui pagava, qui exagerava més, qui havia promès “una més i marxem”— i, tot i que ja fa anys que no som Sants, una mica de gresca de tant en tant és l’únic que ens dona La Pau. Una pau curta, però útil.
El cambrer, més vell que Alfons X, ens va fer fora amb el subtil truc d’escombrar a prop nostre i el no tan delicat missatge d’abaixar la persiana com si arriés un vaixell. Després de deu minuts acomiadant-nos davant del bar, jo vaig baixar al metro de Catalunya amb aquell cansament de ressaca anticipada. I és aquí on passa una cosa que només s’entén si hi has viatjat a certes hores: hi ha un codi. De nit, el metro no és el del matí. La idiosincràsia que impera és diferent. La gent no està tan esquerpa. Et pots mirar dos segons més del compte i, en lloc d’una denúncia social, o una discussió estranya, potser surt una conversa divertida durant dues o tres parades.
Va ser així com vaig conèixer a la meva futura esposa, la Marina —la ciutat, de vegades, escriu històries sense esforç—, tenia un Clot molt sexy a la galta, portava un jersei de marca amb el Collblanc
A la seva dreta hi havia un home alt com un Sant Pau, amb cara de vigilar el món per torns. Em va deixar anar un “què mires?” amb veu de sentència. Tot el que va venir després ho vaig passar per l’Arc de Triomf. No per valentia: per pura fatiga.
Ella va somriure i, amb una naturalitat molt de metro nocturn, va dir:
—Tranquil, és un company de feina, un pesat Monumental.
I allà mateix vam fer un transbord: de la tensió a la conversa, del “què mires” a les confidències, obviant descaradament la presència del company de feina, que tenia una agrupació de músculs que podrien obrir un pot de cigrons només amb la mirada, així que si anessin mal dades, em podria enviar d’un cop a l’Hospital Clínic.
Primer van venir les bestieses. Després la feina. Ella, en mode Penitents, em va confessar un pecat perfectament assolible: al sopar familiar s’havia cruspit l’últim tros de pastís i havia culpat el nebot petit. Per ella la Família era Sagrada, normes, silencis i “d’això no se’n parla”. Jo li vaig dir, que en qüestió de relacions feia temps que havien tocat Fondo.
Vam baixar i vam caminar en Paral·lel, sense tocar-nos, amb aquella distància exacta que tenen les coses que podrien començar o acabar-se en una cantonada. El passeig tenia Gràcia: no pel luxe, sinó per aquella elegància absurda que agafen les nits quan no les forces.
En una pizzeria vaig demanar una Rocafort, perquè hi ha decisions que només es poden prendre malament.
Quan ens vam acomiadar, no hi va haver promeses. Només ella em va dir:
-Dos Besòs rapidos, de momento.
El metro està ple de coses que passen desapercebudes: gent que s’acaba d’enfonsar, gent que s’està refent, gent que escolta el mòbil massa fort, gent que fingeix normalitat mentre li canvia la vida i gent com jo, que una nit hi coneix la persona que li desvia el destí. Als budells de la ciutat no només s’hi transporten cossos; també hi circulen derrotes, treves i segones oportunitats.