Autor/a
El conductor fantasmagòric
Categoria
Relat lliure
La Línia Fantasmal
Cada 30 de desembre, a la Laia li agradava enganxar-se a la finestra que donava al carrer per mirar durant una llarga estona què succeïa allà baix, imaginant-se les vides dels vianants que creuaven amunt i avall. Li agradava pensant en com serien les seves cases i com celebrarien el Cap d’Any, si serien de famílies nombroses plenes de cosins com la seva o si més aviat preferien rebre el 2026 en soledat.
Era ben entrada la nit i la seva mare la cridava per acabar de recollir les restes del sopar, però la Laia no feia cas, ja que havia vist una cosa sorprenent a través de la finestra. Hi havia una noia vestida amb una gavardina beix i un barret antiquat, que mirava el rellotge sense parar, fins que a la vorera, entre dos edificis de maó, unes escales es van materialitzar. Semblava una boca de metro, amb un senyal fantasmagòric que emetia una llum pàl·lida i brillant.
Encuriosida per aquella visió inusual, va sortir de casa i va baixar les escales de dos en dos fins a plantar-se al portal i des d’allà, va veure que la misteriosa noia del barret baixava les escales pàl·lides que havia vist des de dalt. Es va afanyar a creuar el carrer amb la vista clavada en aquella boca de metro i va deixar anar un xiscle quan va veure que la parada de metro es començava a esvair.
Va córrer tant que només trepitjar el primer esglaó fantasmagòric va entrebancar i va rodolar escales avall fins a arribar a l’andana, on va xocar amb la misteriosa noia. Quan la va descobrir, la noia la va empènyer dins el vagó del metro, que brillava pàl·lid amb un blanc perlat. La Laia li va explicar que l’havia seguit i ella li va contestar que no patís, que es trobaven a la Línia Fantasmal. La següent parada era l’estació de Correus i la noia, que es deia Carlota, li va ordenar que es quedés al seu costat. La Laia va assentir amb el cap.
Quan van arribar, va quedar bocabadada quan va descobrir que l’estació era plena de gent vestida amb mudes elegants. Alguns llegien el diari, altres estaven fumant i no gaire lluny de les dues noies hi havia una delegació de la Generalitat. Havien viatjat al passat. La Carlota li va explicar que aquell era el poder de la Línia Fantasmal i cada 30 de desembre, a les deu en punt de la nit, apareixia breument i es podia utilitzar per viatjar a totes les estacions que havien quedat abandonades. Un cop van haver explorat l’estació de Correus, van continuar fins a l’estació de Ferran, continuant amb l’estació de Banc, visitant la de la Bordeta i tornant a la de Gaudí, que era on havien començat.
La Laia estava fascinada per tot el que havia pogut observar. Gent dels anys 30 i 50, tota mena d’arquitectura, colors i estampats. Havia vist anuncis antics, gent protegint-se de bombardejos, la celebració d’uns aficionats després d’una final... Sentia melancolia apreciant tots aquells indrets que ja no existien en l’actualitat. Eren els records de tota una gent que ja no hi era allà.
Mentre pujaven les escales i l’estació de la Línia Fantasmal desapareixia lentament, la Carlota li va explicar que les coses inevitablement s’acaben, però que això no té per què ser dolent. Totes dues van somriure i es van acomiadar, pactant veure’s l’any que ve per repetir-ho. La Laia va tornar fins al seu pis i quan va mirar per la finestra, ni la Carlota ni les escales eren allà. Va decidir guardar-se el secret i va marxar cap a la cuina per ajudar els seus pares a recollir, amb ganes de l’any vinent, quan podria tornar a gaudir de la Línia Fantasmal.
Era ben entrada la nit i la seva mare la cridava per acabar de recollir les restes del sopar, però la Laia no feia cas, ja que havia vist una cosa sorprenent a través de la finestra. Hi havia una noia vestida amb una gavardina beix i un barret antiquat, que mirava el rellotge sense parar, fins que a la vorera, entre dos edificis de maó, unes escales es van materialitzar. Semblava una boca de metro, amb un senyal fantasmagòric que emetia una llum pàl·lida i brillant.
Encuriosida per aquella visió inusual, va sortir de casa i va baixar les escales de dos en dos fins a plantar-se al portal i des d’allà, va veure que la misteriosa noia del barret baixava les escales pàl·lides que havia vist des de dalt. Es va afanyar a creuar el carrer amb la vista clavada en aquella boca de metro i va deixar anar un xiscle quan va veure que la parada de metro es començava a esvair.
Va córrer tant que només trepitjar el primer esglaó fantasmagòric va entrebancar i va rodolar escales avall fins a arribar a l’andana, on va xocar amb la misteriosa noia. Quan la va descobrir, la noia la va empènyer dins el vagó del metro, que brillava pàl·lid amb un blanc perlat. La Laia li va explicar que l’havia seguit i ella li va contestar que no patís, que es trobaven a la Línia Fantasmal. La següent parada era l’estació de Correus i la noia, que es deia Carlota, li va ordenar que es quedés al seu costat. La Laia va assentir amb el cap.
Quan van arribar, va quedar bocabadada quan va descobrir que l’estació era plena de gent vestida amb mudes elegants. Alguns llegien el diari, altres estaven fumant i no gaire lluny de les dues noies hi havia una delegació de la Generalitat. Havien viatjat al passat. La Carlota li va explicar que aquell era el poder de la Línia Fantasmal i cada 30 de desembre, a les deu en punt de la nit, apareixia breument i es podia utilitzar per viatjar a totes les estacions que havien quedat abandonades. Un cop van haver explorat l’estació de Correus, van continuar fins a l’estació de Ferran, continuant amb l’estació de Banc, visitant la de la Bordeta i tornant a la de Gaudí, que era on havien començat.
La Laia estava fascinada per tot el que havia pogut observar. Gent dels anys 30 i 50, tota mena d’arquitectura, colors i estampats. Havia vist anuncis antics, gent protegint-se de bombardejos, la celebració d’uns aficionats després d’una final... Sentia melancolia apreciant tots aquells indrets que ja no existien en l’actualitat. Eren els records de tota una gent que ja no hi era allà.
Mentre pujaven les escales i l’estació de la Línia Fantasmal desapareixia lentament, la Carlota li va explicar que les coses inevitablement s’acaben, però que això no té per què ser dolent. Totes dues van somriure i es van acomiadar, pactant veure’s l’any que ve per repetir-ho. La Laia va tornar fins al seu pis i quan va mirar per la finestra, ni la Carlota ni les escales eren allà. Va decidir guardar-se el secret i va marxar cap a la cuina per ajudar els seus pares a recollir, amb ganes de l’any vinent, quan podria tornar a gaudir de la Línia Fantasmal.