Autor/a
Kambala85
Categoria
Relat lliure
La línia invisible
Cada matí, a dos quarts de vuit, la Clara sortia de casa seva a Santa Coloma de Gramenet amb la mateixa sensació: no era ella qui anava a treballar, era el treball qui la cridava a través del subsòl. Ho notava a les soles de les sabates, com una vibració lleu, un murmuri metàl·lic que només sentien els habituals de TMB.
Aquell dimarts, però, tot va començar diferent.
A l’entrada del metro de Santa Coloma, mentre validava el bitllet, la màquina va fer un bip estrany, com si hagués esternudat. A la pantalla no hi va aparèixer el missatge habitual, sinó una frase breu:
“Bon dia, Clara. Avui no agafis la línia vermella.”
La Clara va parpellejar. Va mirar al seu voltant. Ningú semblava haver vist res. Va pensar que encara no estava prou desperta i va baixar les escales mecàniques, que aquell dia baixaven una mica més lentes, com si sospesessin el destí dels viatgers.
Al vestíbul, un treballador de TMB amb uniforme antic —massa antic— escombrava el terra. Portava gorra, bigoti de pel·lícula muda i li va fer un cop d’ull còmplice.
—Avui és dia de correspondències especials —li va dir—. No tots els trajectes surten al mapa.
Abans que la Clara pogués preguntar res, l’home va desaparèixer darrere una columna.
El primer tren va arribar amb un sospir profund, com si vingués cansat de molt lluny. A dins, els passatgers eren els de sempre: gent amb auriculars, cares de son, motxilles massa plenes. Però també hi havia alguna cosa fora de lloc. Un avi parlava amb el tren en veu baixa. Una nena donava menjar a una targeta T-usual com si fos un ocell.
Quan el metro va arrencar, les llums van parpellejar i una veu que no era la del sistema automàtic va ressonar:
—Benvinguts a la xarxa viva de TMB. Proper destí: on necessiteu anar, no on creieu que aneu.
La Clara va notar com el seu mòbil vibrava. Google Maps s’havia rendit: la pantalla mostrava un mapa antic de Barcelona, amb línies que no existien oficialment. Una d’elles, d’un color impossible entre blau i verd, unia Santa Coloma amb Gràcia fent un gir elegant sota el Besòs, passant per estacions oblidades.
A Fondo, va baixar gairebé per instint. Allà l’esperava un autobús… dins del metro.
Sí: un autobús articulat, de TMB, avançava lentament pel túnel, amb els llums posats i el conductor saludant.
—Puja, que anem justos —li va dir—. Avui combinem rodes i rails.
A dins de l’autobús hi havia personatges improbables: una inspectora que controlava somnis en comptes de bitllets, un músic que afinava el so de les portes automàtiques, i una senyora que assegurava que portava trenta anys fent el mateix trajecte però encara no havia arribat mai al destí.
—Gràcia no és un lloc —va dir la inspectora—. És una hora concreta del matí.
Quan l’autobús va emergir a la superfície, no ho va fer a cap carrer conegut, sinó al mig d’una Barcelona superposada: tramvies que travessaven places que ja no existien, funiculars que pujaven per façanes, bicicletes que flotaven uns centímetres sobre l’asfalt.
La Clara va continuar el viatge amb un tramvia que parlava en rodolins, després amb un metro lleuger que només funcionava si els passatgers pensaven en coses bones, i finalment amb un vell ascensor urbà que la va deixar a prop de Gràcia.
Abans de baixar, el conductor —el mateix home del vestíbul— li va dir:
—TMB no només transporta gent. Transporta històries, rutines, esperances i retards necessaris. Sense nosaltres, Barcelona no es despertaria.
Aquell dimarts, però, tot va començar diferent.
A l’entrada del metro de Santa Coloma, mentre validava el bitllet, la màquina va fer un bip estrany, com si hagués esternudat. A la pantalla no hi va aparèixer el missatge habitual, sinó una frase breu:
“Bon dia, Clara. Avui no agafis la línia vermella.”
La Clara va parpellejar. Va mirar al seu voltant. Ningú semblava haver vist res. Va pensar que encara no estava prou desperta i va baixar les escales mecàniques, que aquell dia baixaven una mica més lentes, com si sospesessin el destí dels viatgers.
Al vestíbul, un treballador de TMB amb uniforme antic —massa antic— escombrava el terra. Portava gorra, bigoti de pel·lícula muda i li va fer un cop d’ull còmplice.
—Avui és dia de correspondències especials —li va dir—. No tots els trajectes surten al mapa.
Abans que la Clara pogués preguntar res, l’home va desaparèixer darrere una columna.
El primer tren va arribar amb un sospir profund, com si vingués cansat de molt lluny. A dins, els passatgers eren els de sempre: gent amb auriculars, cares de son, motxilles massa plenes. Però també hi havia alguna cosa fora de lloc. Un avi parlava amb el tren en veu baixa. Una nena donava menjar a una targeta T-usual com si fos un ocell.
Quan el metro va arrencar, les llums van parpellejar i una veu que no era la del sistema automàtic va ressonar:
—Benvinguts a la xarxa viva de TMB. Proper destí: on necessiteu anar, no on creieu que aneu.
La Clara va notar com el seu mòbil vibrava. Google Maps s’havia rendit: la pantalla mostrava un mapa antic de Barcelona, amb línies que no existien oficialment. Una d’elles, d’un color impossible entre blau i verd, unia Santa Coloma amb Gràcia fent un gir elegant sota el Besòs, passant per estacions oblidades.
A Fondo, va baixar gairebé per instint. Allà l’esperava un autobús… dins del metro.
Sí: un autobús articulat, de TMB, avançava lentament pel túnel, amb els llums posats i el conductor saludant.
—Puja, que anem justos —li va dir—. Avui combinem rodes i rails.
A dins de l’autobús hi havia personatges improbables: una inspectora que controlava somnis en comptes de bitllets, un músic que afinava el so de les portes automàtiques, i una senyora que assegurava que portava trenta anys fent el mateix trajecte però encara no havia arribat mai al destí.
—Gràcia no és un lloc —va dir la inspectora—. És una hora concreta del matí.
Quan l’autobús va emergir a la superfície, no ho va fer a cap carrer conegut, sinó al mig d’una Barcelona superposada: tramvies que travessaven places que ja no existien, funiculars que pujaven per façanes, bicicletes que flotaven uns centímetres sobre l’asfalt.
La Clara va continuar el viatge amb un tramvia que parlava en rodolins, després amb un metro lleuger que només funcionava si els passatgers pensaven en coses bones, i finalment amb un vell ascensor urbà que la va deixar a prop de Gràcia.
Abans de baixar, el conductor —el mateix home del vestíbul— li va dir:
—TMB no només transporta gent. Transporta històries, rutines, esperances i retards necessaris. Sense nosaltres, Barcelona no es despertaria.