Autor/a
Gaia
Categoria
Relat lliure
La línia invisible.
Ell.
Entre temps rutinari, silencis i un buit, l'Andreu espera a l'andana de la línia L1 com habitualment. Aquesta vegada escolta una cosa molt diferent del cruixir de les vies o el vent que deixen anar els combois en marxar. És un tic-tac suau, obstinat i decidit. L'ignora i puja decidit al vagó.
En tancar-se les portes el comboi pren el seu rumb, però en dur una estona en marxa s'atura de cop. Les llums es fonen en un batec irregular i arriba la foscor. Dins d'aquesta hi veu una noia amb abric groc que li dona la mà perquè no caigui en el sotrac. Quan torna la llum, ella ja no hi és.
En arribar al seu destí, posa la mà a la butxaca per treure'n la targeta, però en el seu lloc hi troba un paper. “Busca'm on el temps s'atura”.
Amb aquella premissa i les ganes insostenibles de tornar a trobar-la, recorre les línies dia rere dia.
Passades dues setmanes i trobant-se a la línia L1 de nou, el comboi continua avançant, però el soroll de les vies s'apaga lentament, les llums parpellegen i durant un instant per les finestres ja no s'hi veu la foscor dins del túnel, sinó parets cobertes del que eren les rajoles antigues i noms d'estacions que no coneix i ja no existeixen. El temps s'havia col·lapsat, però la noia de l'abric groc estava al seu davant.
Ella.
La Marina, lleugerament confosa i sobtada per la situació, li explica que viu allà. Entre línies de temps, emocions encallades i sentiments imprecisos.
Des d'aquell mateix dia l'Andreu va buscar incessant la manera d'arribar a la Marina. Els moments coincidents eren breus i amb el pas del temps van tornar-se trobades a contrarellotge, pendents del tic-tac, sense saber quan tornarien a creuar-se.
Ells.
Ballant entre els dies, resseguint-se les rutines, la Marina decideix confessar-li el que feia temps que guardava: Ella no és una passatgera atrapada, tampoc algú que s'ha perdut. És el record d'algú que ell va estimar anys enrere i no va saber retenir. L'oportunitat perduda de qui ja només pot viure en un temps que ja no existirà.
L'Andreu encaixa totes i cada una de les peces del trencaclosques. El temps ha passat per ell, però ella continua igual que l'última vegada que la va veure a l'altra andana movent la mà, tímida, però profundament enamorada.
Cada vegada que la troba, s'endinsa dintre de les seves línies invisibles. No viatja, només es mou per les decisions que va deixar de prendre, els dubtes i les incerteses.
Els dies passaven i el temps s'acabava, havia de deixar-la anar.
Un dissabte va arribar l'inevitable.
La Marina li va dir: No em vas perdre, em vas imaginar massa tard. Si m'has sentit, encara hi ets a temps.
Ell decideix agafar-la i besar-la suaument, conscient que serà l'últim petó.
L'Andreu va baixar a l'andana i el tic-tac ja no sonava al seu voltant, s'havia instal·lat al seu pit.
Potser havia arribat el moment de començar a caminar amb el cor obert.
Entre temps rutinari, silencis i un buit, l'Andreu espera a l'andana de la línia L1 com habitualment. Aquesta vegada escolta una cosa molt diferent del cruixir de les vies o el vent que deixen anar els combois en marxar. És un tic-tac suau, obstinat i decidit. L'ignora i puja decidit al vagó.
En tancar-se les portes el comboi pren el seu rumb, però en dur una estona en marxa s'atura de cop. Les llums es fonen en un batec irregular i arriba la foscor. Dins d'aquesta hi veu una noia amb abric groc que li dona la mà perquè no caigui en el sotrac. Quan torna la llum, ella ja no hi és.
En arribar al seu destí, posa la mà a la butxaca per treure'n la targeta, però en el seu lloc hi troba un paper. “Busca'm on el temps s'atura”.
Amb aquella premissa i les ganes insostenibles de tornar a trobar-la, recorre les línies dia rere dia.
Passades dues setmanes i trobant-se a la línia L1 de nou, el comboi continua avançant, però el soroll de les vies s'apaga lentament, les llums parpellegen i durant un instant per les finestres ja no s'hi veu la foscor dins del túnel, sinó parets cobertes del que eren les rajoles antigues i noms d'estacions que no coneix i ja no existeixen. El temps s'havia col·lapsat, però la noia de l'abric groc estava al seu davant.
Ella.
La Marina, lleugerament confosa i sobtada per la situació, li explica que viu allà. Entre línies de temps, emocions encallades i sentiments imprecisos.
Des d'aquell mateix dia l'Andreu va buscar incessant la manera d'arribar a la Marina. Els moments coincidents eren breus i amb el pas del temps van tornar-se trobades a contrarellotge, pendents del tic-tac, sense saber quan tornarien a creuar-se.
Ells.
Ballant entre els dies, resseguint-se les rutines, la Marina decideix confessar-li el que feia temps que guardava: Ella no és una passatgera atrapada, tampoc algú que s'ha perdut. És el record d'algú que ell va estimar anys enrere i no va saber retenir. L'oportunitat perduda de qui ja només pot viure en un temps que ja no existirà.
L'Andreu encaixa totes i cada una de les peces del trencaclosques. El temps ha passat per ell, però ella continua igual que l'última vegada que la va veure a l'altra andana movent la mà, tímida, però profundament enamorada.
Cada vegada que la troba, s'endinsa dintre de les seves línies invisibles. No viatja, només es mou per les decisions que va deixar de prendre, els dubtes i les incerteses.
Els dies passaven i el temps s'acabava, havia de deixar-la anar.
Un dissabte va arribar l'inevitable.
La Marina li va dir: No em vas perdre, em vas imaginar massa tard. Si m'has sentit, encara hi ets a temps.
Ell decideix agafar-la i besar-la suaument, conscient que serà l'últim petó.
L'Andreu va baixar a l'andana i el tic-tac ja no sonava al seu voltant, s'havia instal·lat al seu pit.
Potser havia arribat el moment de començar a caminar amb el cor obert.