Autor/a
Cactus
Categoria
Relat persones traballadores de TMB
La marquesina del 24
A la marquesina del bus 24, cada matí, hi havia les mateixes tres iaies. Ocupaven el mateix banc, deixaven les mateixes bosses als peus i movien les mans amb una calma que no tenia res a veure amb els horaris. Feien ganxet. Cada matí, sota qualsevol temps: pluja fina, sol tímid o vent que feia ballar les fulles.
Jo hi arribava tard, o amb la sensació d’anar tard. Mòbil a la mà, auriculars posats, fent temps dins una pantalla que no em portava enlloc. Elles no semblaven esperar el bus. Simplement eren allà. La manera com el fil passava d’una agulla a l’altra tenia un ritme que m’era desconegut, com si el temps existís en una altra dimensió.
Una desfent i refent el mateix tros de llana. Una altra comptant punts en veu baixa. La tercera mirant el carrer, com si el bus fos només una possibilitat més, i no l’únic destí possible. A vegades, jo observava com les seves mans es movien gairebé sense mirar-les, i em preguntava si allò era memòria o màgia.
Un dia vaig aixecar la vista. La més petita em va somriure, amb aquell somriure que sembla dir que tot està bé, encara que el món s’acceleri fora de la marquesina.
—No et canses de mirar això tan petit? —va preguntar.
No vaig saber què respondre. L’endemà vaig tornar a aixecar la vista. I el següent. Al cap de pocs dies ja xerràvem, com si sempre haguéssim compartit aquella estona. Em parlaven de bufandes que no sabien per a qui serien, de colors que escalfaven més que d’altres, de com abans esperar no feia tanta por. De vegades em mostraven trucs secrets: com girar un punt de manera que sembli doble, com acabar una bufanda sense que es vegi el fil final. Jo escoltava i aprenia, i una part de mi començava a desconnectar del rellotge i de les pantalles.
Un matí em van posar una agulla a les mans.
—Teixir també és una manera d’esperar —va dir una.
Vaig començar malament. Els punts no sortien, la llana s’embolcallava als dits. Elles reien baixet, sense pressa, sense cridar l’atenció. Les mans, a poc a poc, van anar soles. El cap, no.
El bus continuava arribant tard. Però ja no m’importava.
Un dilluns, una de les cadires estava buida. Ningú va dir res. Les mans, però, no es van aturar. El fil va passar d’un costat a l’altre com sempre. Vaig mirar la bufanda que s’havia fet a les meves mans i vaig sentir que, tot i que aquell matí algú faltés, la rutina i la vida continuaven.
Quan vaig acabar la primera bufanda, no era recta ni perfecta. Però des d’aquell dia, quan arribo a la marquesina, el mòbil queda a la butxaca. I les mans ja saben què fer. I jo, sense adonar-me’n, també.
Jo hi arribava tard, o amb la sensació d’anar tard. Mòbil a la mà, auriculars posats, fent temps dins una pantalla que no em portava enlloc. Elles no semblaven esperar el bus. Simplement eren allà. La manera com el fil passava d’una agulla a l’altra tenia un ritme que m’era desconegut, com si el temps existís en una altra dimensió.
Una desfent i refent el mateix tros de llana. Una altra comptant punts en veu baixa. La tercera mirant el carrer, com si el bus fos només una possibilitat més, i no l’únic destí possible. A vegades, jo observava com les seves mans es movien gairebé sense mirar-les, i em preguntava si allò era memòria o màgia.
Un dia vaig aixecar la vista. La més petita em va somriure, amb aquell somriure que sembla dir que tot està bé, encara que el món s’acceleri fora de la marquesina.
—No et canses de mirar això tan petit? —va preguntar.
No vaig saber què respondre. L’endemà vaig tornar a aixecar la vista. I el següent. Al cap de pocs dies ja xerràvem, com si sempre haguéssim compartit aquella estona. Em parlaven de bufandes que no sabien per a qui serien, de colors que escalfaven més que d’altres, de com abans esperar no feia tanta por. De vegades em mostraven trucs secrets: com girar un punt de manera que sembli doble, com acabar una bufanda sense que es vegi el fil final. Jo escoltava i aprenia, i una part de mi començava a desconnectar del rellotge i de les pantalles.
Un matí em van posar una agulla a les mans.
—Teixir també és una manera d’esperar —va dir una.
Vaig començar malament. Els punts no sortien, la llana s’embolcallava als dits. Elles reien baixet, sense pressa, sense cridar l’atenció. Les mans, a poc a poc, van anar soles. El cap, no.
El bus continuava arribant tard. Però ja no m’importava.
Un dilluns, una de les cadires estava buida. Ningú va dir res. Les mans, però, no es van aturar. El fil va passar d’un costat a l’altre com sempre. Vaig mirar la bufanda que s’havia fet a les meves mans i vaig sentir que, tot i que aquell matí algú faltés, la rutina i la vida continuaven.
Quan vaig acabar la primera bufanda, no era recta ni perfecta. Però des d’aquell dia, quan arribo a la marquesina, el mòbil queda a la butxaca. I les mans ja saben què fer. I jo, sense adonar-me’n, també.