La nau espacial

Tot estava bé: érem el Martí i jo, contents, llegint com cada matí, aprofitant que la primavera havia arribat i, amb ella, la possibilitat de treure les cadires al petit balcó.
Quan, de sobte, ens van avisar i, com si es tractés d’una bomba, ho va fer volar tot pels aires. Guarda ràpid els llibres, les cadires, tanca la finestra i la porta. La roba, les mans, no t’oblidis de les dents!, la gorra i la crema solar. Que ja se sap que ara, amb els raigs UV, has d’anar ben protegit. I el Martí i jo, jo i el Martí, com baldufes, seguint aquell ritme caòtic i frenètic.
Sense saber com, estàvem al costat d’un pal llarguíssim, acompanyats d’un munt de gent.
Avui, ja se sap, és dissabte i anirà ple - deien un munt de bosses.

Sí, a més, amb la Marató, clar, hi ha menys circulació - confirmava un abric llarg.
El Martí i jo no sabíem de què parlaven, però tot assenyalava que una gran aventura estava a punt de començar.
Va arribar una nau espacial enorme, amb uns grans vidres i rodes: tenia un cartell lluminós amb unes lletres estranyes. No les vaig entendre, però us puc assegurar que no eren ni el 3 ni la O, això segur.
Quan la nau es va aturar davant nostre, es van obrir les portes i una veu va sonar darrere d’una gran finestra: “Bon dia”, va dir. I tot aquell munt de gent va anar pujant, d’un en un, tot contestant a aquella veu. Jo agafava la mà del Martí amb força, és clar, sorpresa que ningú s’espantés en veure un vidre parlar.
Seu aquí i agafa’t fort - em van dir.
I jo, obedient com soc, vaig fer cas.
Just davant nostre hi havia un home amb un barret gran i negre que em mirava tot somrient:
Jo també, com tu, m’havia assegut en aquest mateix lloc amb el meu avi. I el meu avi amb el seu pare. I plegats, l’un al costat de l’altre, feien aquest mateix recorregut que els apropava del centre de Gràcia a plaça Catalunya. A vegades, a veure volar els coloms; a vegades, a caminar per la Rambla… Però sempre plegats.
Jo, òbviament, al·lucinava que aquell senyor m’estigués dient, tan tranquil, que era un extraterrestre: què era Gràcia? Des de quan les naus espacials existien des de l’època dels dinosaures? Tenia tantes preguntes!
Vaig preguntar-li al Martí què en pensava ell de tot això, però, com era costum, el Martí no deia ni piu.
Una miqueta desesperada i en busca de respostes, vaig decidir observar detingudament el meu voltant: a la meva esquerra hi havia un grup de nois amb els cabells curts, samarretes de colors, que no paraven de dir “Barcelona is amazing! So beautiful!”, que en idioma marcià potser significava que tenien gana o que els molestava el sol, qui sap.
Davant nostre, més enllà de l’home del barret, hi havia una dona amb una cadira xulíssima plena de botons i llums.
Així seran les cadires del futur - vaig explicar-li al Martí.
Darrere d’ella hi havia una dona amb la panxa més gran que he vist mai, amb un quadrat negre a la mà. D’aquest quadrat, i no, no era una peça de puzle, sortia una veu que no parava de repetir-li que tot aniria bé, que estigués tranquil·la.
Clar, tenen poders per endevinar el futur - vaig pensar.
“Propera parada, plaça Urquinaona”, va dir una veu femenina.
La nau parla! El que faltava! - vaig dir, impressionada.
I la meva mare, aguantant-se el riure, va contestar:
Va, agafa el nino i prepara’t, que baixem.
I així ho vaig fer: vaig agafar el Martí i vaig posar-me d’empeus, intentant recordar amb tot detall aquesta aventura, convençuda que l’endemà, a l’escola, quan la mestra preguntés “què vau fer el cap de setmana?”