Autor/a
Llum
Categoria
Relat lliure
La nena de les mil mirades
La Júlia sempre s’asseia al mateix lloc del metro, just al costat del vidre. Li agradava perquè així podia veure dues coses alhora: el seu reflex i el món.
Quan el tren arrencava, començava el seu joc.
Primer es mirava a ella mateixa. Cabells castanys, una mica despentinats. Pigues al nas. Ni molt alta ni molt baixa. Normal, pensava.
Després mirava els altres.
Davant seu hi havia una dona amb cabells blaus. Blaus de veritat, com el mar dels dibuixos. La Júlia s’hi va fixar molt. “Jo mai m’atreviria”, va pensar. Però aquella dona somreia com si portar el cap ple de color fos la cosa més natural del món.
A la seva dreta, un noi amb traje mirava el mòbil sense parpellejar. Sabates brillants, postura recta, pressa als ulls. “Ell sí que sap on va”, es va dir.
Més enllà, una senyora gran amb un bastó parlava sola, o potser parlava amb els records. I una parella reia en un idioma que la Júlia no entenia però que li semblava alegre, com una cançó.
La Júlia es tornava a mirar al vidre.
Potser era massa normal.
A la següent parada, va pujar un nen amb una motxilla enorme i un pegat d’un dinosaure. Es va asseure a prop seu i va començar a moure les cames sense parar. De sobte, la va mirar.
—T’agraden els dinosaures? —li va preguntar, sense cap vergonya.
La Júlia va dubtar un segon.
—Sí —va dir finalment.
El nen va somriure com si fos la millor resposta del món.
—A mi també. El meu preferit és el triceratops.
Van parlar només dues parades. Poc temps, però suficient perquè la Júlia s’oblidés de mirar-se al reflex.
Quan el nen va baixar, ella va tornar al vidre.
Però aquesta vegada es va veure diferent.
Va veure una nena que observava, que imaginava vides, que escoltava llengües que no entenia i hi trobava música. Una nena que podia parlar amb desconeguts i somriure sense saber per què.
Potser no era tan normal.
Potser era com el metro: plena de gent diferent, de pensaments que anaven i venien, de petites històries que no sempre es veuen.
El tren es va aturar.
La Júlia es va aixecar.
I, per primer cop, no es va comparar amb ningú en sortir.
Quan el tren arrencava, començava el seu joc.
Primer es mirava a ella mateixa. Cabells castanys, una mica despentinats. Pigues al nas. Ni molt alta ni molt baixa. Normal, pensava.
Després mirava els altres.
Davant seu hi havia una dona amb cabells blaus. Blaus de veritat, com el mar dels dibuixos. La Júlia s’hi va fixar molt. “Jo mai m’atreviria”, va pensar. Però aquella dona somreia com si portar el cap ple de color fos la cosa més natural del món.
A la seva dreta, un noi amb traje mirava el mòbil sense parpellejar. Sabates brillants, postura recta, pressa als ulls. “Ell sí que sap on va”, es va dir.
Més enllà, una senyora gran amb un bastó parlava sola, o potser parlava amb els records. I una parella reia en un idioma que la Júlia no entenia però que li semblava alegre, com una cançó.
La Júlia es tornava a mirar al vidre.
Potser era massa normal.
A la següent parada, va pujar un nen amb una motxilla enorme i un pegat d’un dinosaure. Es va asseure a prop seu i va començar a moure les cames sense parar. De sobte, la va mirar.
—T’agraden els dinosaures? —li va preguntar, sense cap vergonya.
La Júlia va dubtar un segon.
—Sí —va dir finalment.
El nen va somriure com si fos la millor resposta del món.
—A mi també. El meu preferit és el triceratops.
Van parlar només dues parades. Poc temps, però suficient perquè la Júlia s’oblidés de mirar-se al reflex.
Quan el nen va baixar, ella va tornar al vidre.
Però aquesta vegada es va veure diferent.
Va veure una nena que observava, que imaginava vides, que escoltava llengües que no entenia i hi trobava música. Una nena que podia parlar amb desconeguts i somriure sense saber per què.
Potser no era tan normal.
Potser era com el metro: plena de gent diferent, de pensaments que anaven i venien, de petites històries que no sempre es veuen.
El tren es va aturar.
La Júlia es va aixecar.
I, per primer cop, no es va comparar amb ningú en sortir.