La nevada del milió

Us explicaré el que em va passar l’altre dia en el funicular. Estava a la parada i va venir el funicular, vaig pujar i vaig anar a la porta del davant i el funicular va avançar. Quan van passar uns minuts, em vaig adonar que el funicular anava molt lent. Van passar uns minuts més i encara anava més lent fins que es va parar. Llavors tothom es va començar a espantar menys una dona bastant vella i molt baixeta que estava asseguda a prop meu, es va aixecar i va dir: “Ja sé el que passarà, d’aquí uns minuts caurà la nevada del milió”. I tothom es va estranyar, normal, era estiu. Llavors van passar uns minuts i va començar a nevar, nevar, nevar, fins que el funicular va estar tapat per complet. Tothom va començar a cridar, esclar menys la dona, que va dir: “D’aquí dues hores aquesta neu es desfarà”. I tal i com deia vam estar allà dues hores senceres fins que la neu es va començar a convertir en aigua i fins que una hora després es va evaporar. La donava dir: “D’aquí exactament un minut aquest funicular es caurà”. I exactament com deia va caure el pobre funicular i es van obrir les portes màgicament i la dona va dir: “Ho sento però no us puc explicar res més, adéu”. I se’n va anar. Jo em vaig quedar petrificda i vaig pensar: “Quina dona més estranya”. I vaig baixar del funicular. “Quina nevada!”, vaig pensar. “I mira que estem a l’estiu!” I adéu a l’excursió que volia fer. Vaig tornar a casa per sopar i com estava taaan cansada, em vaig quedar dormida sobre la sopa.