La nit del 33

A la meva llista de coses de la vida que no suporto, n’hi ha una que sempre surt entre les primeres: pujar a un bus buit i que, entre tots els seients lliures del món, algú decideixi seure just al teu costat.

Era 28 de febrer. Feia aquell fred humit de Barcelona que et promet pluja encara que el cel no acabi de decidir-se.
Des de lluny vaig veure com s’acostava el 33 i vaig córrer per enxampar-lo: era l’últim de la nit.

Estava cansada.
Venia de passar dotze hores fent de figurant en una nova sèrie de TV3: dotze hores ballant dins d’una discoteca sense música, sostenint un got d’aigua que, davant la càmera, havia de semblar vodka.
El glamour de la televisió, ja se sap.

Quan el bus va arribar a Passeig de Gràcia, als meus auriculars sonava La gent que estimo, d’Oques Grasses, i se’m va escapar una llagrimeta.
Sempre he pensat que hi ha pocs plaers tan senzills com escoltar una cançó que t’emociona mentre mires per la finestra d’un bus nocturn i deixes que la ciutat et passi per davant plena de nostàlgia.

Llavors va pujar ell.

Va validar el bitllet i, mentre guardava la targeta, va alçar la mirada. Em va mirar i em va somriure. Jo no hi veig gaire bé de lluny, però sí que vaig distingir una cosa: tenia els ulls més bonics que havia vist mai.
Se’m va escapar un riure nerviós.

Érem completament sols al 33, a banda del conductor.

Tot i així, el noi va caminar directe fins a l’última filera, on jo estava asseguda. Va aturar-se davant meu un segon, com si acabés d’arribar tard a algun lloc important, i va dir:

—Quasi perdo l’últim bus. Sort que no… perquè també t’hauria perdut a tu.

Va seure al meu costat.

I jo, que sempre havia dit que no suportava que algú s’assegués al meu costat en un bus buit, aquella nit només pensava una cosa:

que potser les millors històries comencen exactament així.