Autor/a
Drap
Categoria
Relat lliure
La nit del telefèric
La mare només puja al telefèric durant l’estiu. És l’única època en què funciona fins a les nou del vespre, quan el sol cau sobre Montjuïc i les ombres s’allarguen. Per a ella, pujar és un ritual, una promesa de viure un record que ningú més pot veure. Jo la segueixo, amb els ulls oberts i el cor a punt d’entrar en un món que sospito que ja no existeix.
Quan la cabina s’eleva, la ciutat s’esvaeix sota els nostres peus. Els carrers brillen com una xarxa de llums, i el vent xiuxiueja secrets d’altres temps. La mare parla del parc d’atraccions que hi havia hagut aquí fa dècades: la seva atracció preferida, la música que s’escampava com una abraçada, els crits que es barrejaven amb l’olor de crispetes i caramel… i com tot ha desaparegut, excepte el terra de ciment que li assegura que aquell món va existir. Tanco els ulls i intento imaginar-ho… però aleshores passa alguna cosa inesperada.
De cop, el parc es desperta. Els carrusels giren suaument, les llums tornen a brillar i la música antiga omple l’aire, com si el temps hagués decidit reviure només per a nosaltres. No hi ha ningú més: només els que hi van ser abans, només els que saben recordar. Els adults que van jugar en aquell parc, invisibles per a la resta del món, apareixen per uns segons, somrients, saltant i corrent entre màquines que només existeixen en memòria.
La mare somriu amb els ulls plens de records. Jo veig cada detall que ella descrivia: el terra de ciment, les fustes envellides dels carrusels, la roda de fira que gira amb un eco fantasmagòric. El vent porta l’olor de sucre cremat i fusta antiga. De sobte sento que tot és possible, encara que només per uns minuts.
Mentre el telefèric s’enfila més alt, un vagó de la muntanya russa s’enlaira per iniciar la gran baixada i una riuada de rialles que només nosaltres podem escoltar omple l’aire. Els records es converteixen en realitat. La ciutat desapareix sota un vel de màgia que dura només el temps del viatge.
Quan arribem al cim, el parc es fon amb la nit. Les llums s’apaguen, els carrusels es queden quiets i finalment desapareixen per sempre. Però a les nostres memòries, aquella nit brilla com mai: els records no han desaparegut; només han canviat de forma. La mare respira profundament i diu, amb un somriure ple de secrets:
—Només puc pujar a l’estiu.
I jo sé que, mentre recordem, el parc sempre tornarà a existir, encara que només sigui dins del cor de qui sap mirar amb nostàlgia i màgia.
Quan la cabina s’eleva, la ciutat s’esvaeix sota els nostres peus. Els carrers brillen com una xarxa de llums, i el vent xiuxiueja secrets d’altres temps. La mare parla del parc d’atraccions que hi havia hagut aquí fa dècades: la seva atracció preferida, la música que s’escampava com una abraçada, els crits que es barrejaven amb l’olor de crispetes i caramel… i com tot ha desaparegut, excepte el terra de ciment que li assegura que aquell món va existir. Tanco els ulls i intento imaginar-ho… però aleshores passa alguna cosa inesperada.
De cop, el parc es desperta. Els carrusels giren suaument, les llums tornen a brillar i la música antiga omple l’aire, com si el temps hagués decidit reviure només per a nosaltres. No hi ha ningú més: només els que hi van ser abans, només els que saben recordar. Els adults que van jugar en aquell parc, invisibles per a la resta del món, apareixen per uns segons, somrients, saltant i corrent entre màquines que només existeixen en memòria.
La mare somriu amb els ulls plens de records. Jo veig cada detall que ella descrivia: el terra de ciment, les fustes envellides dels carrusels, la roda de fira que gira amb un eco fantasmagòric. El vent porta l’olor de sucre cremat i fusta antiga. De sobte sento que tot és possible, encara que només per uns minuts.
Mentre el telefèric s’enfila més alt, un vagó de la muntanya russa s’enlaira per iniciar la gran baixada i una riuada de rialles que només nosaltres podem escoltar omple l’aire. Els records es converteixen en realitat. La ciutat desapareix sota un vel de màgia que dura només el temps del viatge.
Quan arribem al cim, el parc es fon amb la nit. Les llums s’apaguen, els carrusels es queden quiets i finalment desapareixen per sempre. Però a les nostres memòries, aquella nit brilla com mai: els records no han desaparegut; només han canviat de forma. La mare respira profundament i diu, amb un somriure ple de secrets:
—Només puc pujar a l’estiu.
I jo sé que, mentre recordem, el parc sempre tornarà a existir, encara que només sigui dins del cor de qui sap mirar amb nostàlgia i màgia.