Autor/a
LOFI
Categoria
Relat lliure
La noia del metro
L'aire a l'interior del vagó de la línia 1 del metro de Barcelona feia olor de ranci. En Jordi estava recolzat contra la porta del costat oposat a l'andana. Els seus dits, tacats lleugerament pel carbonet de la seva última sessió de dibuix, tamborinejaven rítmicament sobre la nansa de la seva motxilla.
El tren es va aturar a l'estació de Sants amb un grinyol que va fer vibrar les dents dels passatgers. Una marea de gent va sortir i una altra va entrar.
Ella va entrar caminant amb elegància. Portava un estoig de violí penjat a l'espatlla. Els seus cabells, d'un castany fosc, queien en ones naturals sobre les seves espatlles. Es va situar a dos metres d'ell, aferrant-se a la barra de metall. En Jordi va sentir un bolcat a l'estómac. El seu instint de dibuixant es va activar. Va començar a analitzar les línies de la seva mandíbula, la corba suau del seu nas i la forma en què les seves pestanyes projectaven ombres sobre els seus pòmuls quan baixava la mirada cap a un llibre que va treure de la bossa.
En Jordi va treure discretament un petit bloc de la butxaca lateral de la seva motxilla. Amb traços ràpids i nerviosos, va començar a esbossar la silueta de la dona.
Ella va passar una pàgina del seu llibre. En Jordi va notar que els seus dits eren llargs i fins, dits de músic. El silenci del vagó es va trencar per l'anunci de la pròxima parada a través dels altaveus. Urgell.
De sobte, la dona va aixecar la vista del llibre i, per un segon, els seus ulls es van trobar amb els d'en Jordi. Ell no va apartar la mirada a temps. Ella no va semblar molestar-se, sinó que va mostrar curiositat, una lleu inclinació de cap que va fer que el cor d'en Jordi fes un salt. Però abans que ell pogués somriure-li, ella va tancar el llibre de cop.
Va mirar el cartell de l'estació que es lliscava després de la finestra i es va ajustar la corretja del violí. El tren va començar a frenar i ella es va moure cap a la porta, demanant pas entre la gent.
«Perdoni, baixo aquí», va dir ella en passar pel seu costat. El frec del seu abric contra el braç d'en Jordi va ser una descàrrega elèctrica. Ell es va quedar amb el dibuix a mig acabar. El tren es va aturar. Les portes es van obrir i ella va sortir a l'andana amb pas ferm, sense mirar enrere.
En aquell moment va haver-hi una apagada de llum total.
En Jordi va encendre la llanterna del seu mòbil i va baixar a l'andana. Ella estava asseguda, abraçant el seu estoig de violí.
«Soc En Jordi», va dir ell. Li va semblar que presentar-se era l'única manera de normalitzar la situació.
«Clara», va respondre ella. «Sols perseguir dones pel metro?». La pregunta el va deixar astorat. «No és el que sembla... bé, sí que ho és, però no amb males intencions», va dir, mirant de trobar les paraules adequades. «T'he vist entrar a Sants i... no sé, hi havia alguna cosa en la forma en què sostenies aquest estoig»... Soc dibuixant, i necessitava capturar aquesta imatge. Després has baixat i té seguit.
«¿Has seguit una desconeguda amb un violí? Això és molt romàntic o estàs boig», va dir ella. «Probablement, una mica de tot», va admetre en Jordi. En aquell moment, pels altaveus va sonar una veu metàl·lica i distorsionada que va anunciar que hi havia un problema al subministrament elèctric i que l'estació seria evacuada. En Jordi va estendre la seva mà per ajudar Clara a pujar les escales. Quan els seus dits es van entrellaçar, ell va sentir una calidesa que compensava tot el mal dia que havia tingut.
El tren es va aturar a l'estació de Sants amb un grinyol que va fer vibrar les dents dels passatgers. Una marea de gent va sortir i una altra va entrar.
Ella va entrar caminant amb elegància. Portava un estoig de violí penjat a l'espatlla. Els seus cabells, d'un castany fosc, queien en ones naturals sobre les seves espatlles. Es va situar a dos metres d'ell, aferrant-se a la barra de metall. En Jordi va sentir un bolcat a l'estómac. El seu instint de dibuixant es va activar. Va començar a analitzar les línies de la seva mandíbula, la corba suau del seu nas i la forma en què les seves pestanyes projectaven ombres sobre els seus pòmuls quan baixava la mirada cap a un llibre que va treure de la bossa.
En Jordi va treure discretament un petit bloc de la butxaca lateral de la seva motxilla. Amb traços ràpids i nerviosos, va començar a esbossar la silueta de la dona.
Ella va passar una pàgina del seu llibre. En Jordi va notar que els seus dits eren llargs i fins, dits de músic. El silenci del vagó es va trencar per l'anunci de la pròxima parada a través dels altaveus. Urgell.
De sobte, la dona va aixecar la vista del llibre i, per un segon, els seus ulls es van trobar amb els d'en Jordi. Ell no va apartar la mirada a temps. Ella no va semblar molestar-se, sinó que va mostrar curiositat, una lleu inclinació de cap que va fer que el cor d'en Jordi fes un salt. Però abans que ell pogués somriure-li, ella va tancar el llibre de cop.
Va mirar el cartell de l'estació que es lliscava després de la finestra i es va ajustar la corretja del violí. El tren va començar a frenar i ella es va moure cap a la porta, demanant pas entre la gent.
«Perdoni, baixo aquí», va dir ella en passar pel seu costat. El frec del seu abric contra el braç d'en Jordi va ser una descàrrega elèctrica. Ell es va quedar amb el dibuix a mig acabar. El tren es va aturar. Les portes es van obrir i ella va sortir a l'andana amb pas ferm, sense mirar enrere.
En aquell moment va haver-hi una apagada de llum total.
En Jordi va encendre la llanterna del seu mòbil i va baixar a l'andana. Ella estava asseguda, abraçant el seu estoig de violí.
«Soc En Jordi», va dir ell. Li va semblar que presentar-se era l'única manera de normalitzar la situació.
«Clara», va respondre ella. «Sols perseguir dones pel metro?». La pregunta el va deixar astorat. «No és el que sembla... bé, sí que ho és, però no amb males intencions», va dir, mirant de trobar les paraules adequades. «T'he vist entrar a Sants i... no sé, hi havia alguna cosa en la forma en què sostenies aquest estoig»... Soc dibuixant, i necessitava capturar aquesta imatge. Després has baixat i té seguit.
«¿Has seguit una desconeguda amb un violí? Això és molt romàntic o estàs boig», va dir ella. «Probablement, una mica de tot», va admetre en Jordi. En aquell moment, pels altaveus va sonar una veu metàl·lica i distorsionada que va anunciar que hi havia un problema al subministrament elèctric i que l'estació seria evacuada. En Jordi va estendre la seva mà per ajudar Clara a pujar les escales. Quan els seus dits es van entrellaçar, ell va sentir una calidesa que compensava tot el mal dia que havia tingut.