Autor/a
ExpandidaCòsmica
Categoria
Relat lliure
La Panxa Cervesera
Moltes vegades, fent el trajecte diari de la línia 5 del metro —El Coll-La Teixonera–La Sagrera— m’havia sorprès la poca empatia d’alguns usuaris ocupant els seients reservats. I, sí, hi ha discapacitats invisibles, ho sé, soc autista, però no em refereixo a aquests casos, sinó a d’altres que opten per mirar a terra, al mòbil, a l’infinit, en comptes d’aixecar-se i cedir el seient.
Estant embarassada d’uns set mesos, amb una panxa enorme, vaig demanar que algú em cedís el seient. Un noi jove em va interrogar amb la mirada com si fos una extraterrestre que el volgués abduir. Fent-li senyals de fum cap a la panxa gegantina, finalment es va aixecar, reticent, no sense remugar alguna cosa.
Si hagués estat una d’aquestes panxes falses de disfressa, li hauria esclafat en tota la cara al molt apardalat.
Però vet aquí que anys després, vaig patir la situació contrària. I, oh, quin atabalament.
Anava jo tota digna, dreta, agafada d’una de les columnes del vagó. Portava un vestit força estret i, tot i que és evident que no soc cap sílfide, el que menys m’esperava es que una noia s’aixequés i insistís a oferir-me el seu seient.
Crec que van ser uns microsegons en què vaig dubtar entre acceptar o confessar que no estava embarassada, tot i sentir que veia passar la meva vida pel davant. Finalment, vaig optar per la solució menys indigne. Li vaig somriure, donant les gràcies i vaig seure.
M’havien cedit voluntàriament el seient en el metro.
No per cortesia.
No per edat.
No per compassió.
Per panxa cervesera.
I allà va començar el meu viatge de veritat...
En aquell precís instant, es van obrir les portes del subconscient col·lectiu, i un a un van anar apareixent els Mestres.
Eckhart Tolle va assentir amb la mirada fixa en els seients blaus del vagó:
—Estàs incòmoda amb la teva panxa? Llavors no estàs en l'ara. Estàs en el judici. El seient és. La panxa és. Tu… també ets. Així que asseu-te, i… sigues.
Byron Katie, sense aixecar la vista del terra, va murmurar amb tendresa tallant:
—Deurien no haver-te confós amb una embarassada? És això veritat? Pots saber amb absoluta certesa que no semblava que ho estaves? Estima-ho. Estima-ho tot. Estima't fins i tot amb panxa i cara de vuit mesos.
Deepak Chopra, embolicat en una llum que semblava sortir dels fluorescents però també de la seva túnica, va recitar:
—Cada cèl·lula del teu cos vibra amb la intenció de l'univers.
Aquest seient cedit no és un error: és sincronicitat quàntica.
La teva panxa no és només un abdomen: és energia condensada en saviesa digestiva.
Louise Hay, amb veu de mare universal, va declarar:
—Cada part del meu cos expressa amor. La meva panxa també.
Em beneeixo per estar viva. Em perdono per portar un vestit cenyit.
Jo m'estimo tal com soc. M'estimo tal com soc.
Joe Dispenza, assenyalant la zona abdominal amb un somriure científic:
—Aquest esdeveniment ja l'havies programat.
Els teus pensaments sobre la teva panxa s'han materialitzat.
És moment de reprogramar-te: visualitza't amb el cos que vibra amb el teu jo quàntic.
I al fons, en una cantonada, una monja zen va assentir. Després va dir:
—Si et sents incòmoda, respira.
Si et sents agraïda, respira.
Si estàs viva i amb panxa, també respira.
Després… deixa anar.
***
Em vaig baixar del metro.
Ni més lleugera.
Ni més il·luminada.
Però sí amb un mantra intern nou:
—No estic embarassada. Estic expandida còsmicament.
De vegades no cal prendre’ns tan seriosament.
Riem, respirem, i acceptem-nos fins i tot amb un vestit ajustat.
Estant embarassada d’uns set mesos, amb una panxa enorme, vaig demanar que algú em cedís el seient. Un noi jove em va interrogar amb la mirada com si fos una extraterrestre que el volgués abduir. Fent-li senyals de fum cap a la panxa gegantina, finalment es va aixecar, reticent, no sense remugar alguna cosa.
Si hagués estat una d’aquestes panxes falses de disfressa, li hauria esclafat en tota la cara al molt apardalat.
Però vet aquí que anys després, vaig patir la situació contrària. I, oh, quin atabalament.
Anava jo tota digna, dreta, agafada d’una de les columnes del vagó. Portava un vestit força estret i, tot i que és evident que no soc cap sílfide, el que menys m’esperava es que una noia s’aixequés i insistís a oferir-me el seu seient.
Crec que van ser uns microsegons en què vaig dubtar entre acceptar o confessar que no estava embarassada, tot i sentir que veia passar la meva vida pel davant. Finalment, vaig optar per la solució menys indigne. Li vaig somriure, donant les gràcies i vaig seure.
M’havien cedit voluntàriament el seient en el metro.
No per cortesia.
No per edat.
No per compassió.
Per panxa cervesera.
I allà va començar el meu viatge de veritat...
En aquell precís instant, es van obrir les portes del subconscient col·lectiu, i un a un van anar apareixent els Mestres.
Eckhart Tolle va assentir amb la mirada fixa en els seients blaus del vagó:
—Estàs incòmoda amb la teva panxa? Llavors no estàs en l'ara. Estàs en el judici. El seient és. La panxa és. Tu… també ets. Així que asseu-te, i… sigues.
Byron Katie, sense aixecar la vista del terra, va murmurar amb tendresa tallant:
—Deurien no haver-te confós amb una embarassada? És això veritat? Pots saber amb absoluta certesa que no semblava que ho estaves? Estima-ho. Estima-ho tot. Estima't fins i tot amb panxa i cara de vuit mesos.
Deepak Chopra, embolicat en una llum que semblava sortir dels fluorescents però també de la seva túnica, va recitar:
—Cada cèl·lula del teu cos vibra amb la intenció de l'univers.
Aquest seient cedit no és un error: és sincronicitat quàntica.
La teva panxa no és només un abdomen: és energia condensada en saviesa digestiva.
Louise Hay, amb veu de mare universal, va declarar:
—Cada part del meu cos expressa amor. La meva panxa també.
Em beneeixo per estar viva. Em perdono per portar un vestit cenyit.
Jo m'estimo tal com soc. M'estimo tal com soc.
Joe Dispenza, assenyalant la zona abdominal amb un somriure científic:
—Aquest esdeveniment ja l'havies programat.
Els teus pensaments sobre la teva panxa s'han materialitzat.
És moment de reprogramar-te: visualitza't amb el cos que vibra amb el teu jo quàntic.
I al fons, en una cantonada, una monja zen va assentir. Després va dir:
—Si et sents incòmoda, respira.
Si et sents agraïda, respira.
Si estàs viva i amb panxa, també respira.
Després… deixa anar.
***
Em vaig baixar del metro.
Ni més lleugera.
Ni més il·luminada.
Però sí amb un mantra intern nou:
—No estic embarassada. Estic expandida còsmicament.
De vegades no cal prendre’ns tan seriosament.
Riem, respirem, i acceptem-nos fins i tot amb un vestit ajustat.