Autor/a
Yai NoMo
Categoria
Relat lliure
La Senyora de l'autobús
Pujo a l'autobús per anar a la universitat. Saludo al conductor i sec en un seient buit, al costat d’una senyora.
- Bon dia, maca -diu fent una sopa de lletres.
- Bon dia -responc per ser amable.
- Fa un dia assolellat, que bé, oi?
- Sí, suposo -bé, no m'agrada matinar, en general.
- Estàs estudiant?
- Treball social.
- Que interessant, jo també la vaig fer.
- De debò? Quina casualitat. I té algun consell per a una futura professional?
- Molta paciència.
M’hi fixo millor en ella, té els cabells blancs i a la cara se li marquen les arrugues que es fan de tant riure.
- T’agrada la carrera? -aixeca la vista del quadern i em mira per primer cop.
- Doncs sí, bé, ara estic a segon i m’està costant. És un any difícil i a més tinc algunes situacions familiars complicades -transmet molta confiança aquesta dona, i suposo que m’ha agafat amb les defenses baixes-. A casa últimament ens veiem poc. Els pares marxen el cap de setmana al poble i el meu germà treballa massa i la situació mundial no ajuda. La carrera és secundària, però realment aquest curs m’he replantejat si soc on realment vull ser.
- Què és el que t'ho fa qüestionar?
- Bé. Des que he començat em diuen que som agents de canvi i que la nostra feina no és purament assistencial, però cada cop ho veig menys clar. M'agradaria treballar d'una manera diferent de la que m'ensenyen. Potser només és l’angoixa dels exàmens.
- Que en teniu molts?
- Aquest any més.
- Jo penso que podràs arribar a treballar com vols. Segur que hi ha llocs on et permeten treballar al teu estil, i on realment puguis fer canvis importants. Però t'has plantejat fer una altra cosa?
- Sempre he volgut escriure, el meu somni seria poder viure de l’escriptura i explicar el món a través de fantasia, i podria posar els meus coneixements. Però clar, és un somni massa… somni -ric una mica, intentant amagar les llàgrimes que han volgut sortir dels meus ulls.
- Vols un mocador Maca? -Pregunta tranquil·la.
- Dic que si amb el cap i ploro en silenci uns minuts, en acabar m'eixugo les llàgrimes plena de vergonya.
- Moltes gràcies, sento haver-m'hi posat així, és que últimament ronda pel meu cap aquesta… bé, aquesta angoixa de futur.
- Tranquil·la filla, quan jo era jove també tenia preocupacions com aquestes.
- Com li va anar a vostè? Està contenta del que ha aconseguit?
- Doncs no puc dir que m’hagi anat malament -somriu-. Potser no m’han agradat totes les feines que he hagut de passar, però n'estic satisfeta.
- I els seus somnis? -Pregunto intrigada.
- Només diré que els somnis no són impossibles.
Em quedo una estona en silenci, però després d’aquest viatge emocional, penso que necessito una resposta.
- Perdoni, sé que pot ser una pregunta estranya, però. Vostè realment pensa que puc arribar a complir els meus somnis? O a tenir un futur profitós?
- Ho tinc clar, transmets molta força, nena. Segur que aconsegueixes tot el que penses, i més.
No puc evitar somriure. Potser m’ho ha dit per amabilitat, però per mi ha estat una ventada d'esperança.
Em fixo i ja hem passat unes 8 parades. La meva és la següent, per tant, m’aixeco.
- Ha estat un plaer, espero trobar-la de nou, em dic Lucía, per cert.
Quan ja estic d'esquena la sento dir.
- No cal que ho desitgis, quan tinguis la meva edat mira’t al mirall.
Sense entendre gaire el que m'ha dit em giro, vull preguntar-li que vol dir amb això. Però els dos seients on érem, són buits. No entenc que acaba de passar, però mai hagués pensat que seria tan enriquidor un viatge en autobús.
- Bon dia, maca -diu fent una sopa de lletres.
- Bon dia -responc per ser amable.
- Fa un dia assolellat, que bé, oi?
- Sí, suposo -bé, no m'agrada matinar, en general.
- Estàs estudiant?
- Treball social.
- Que interessant, jo també la vaig fer.
- De debò? Quina casualitat. I té algun consell per a una futura professional?
- Molta paciència.
M’hi fixo millor en ella, té els cabells blancs i a la cara se li marquen les arrugues que es fan de tant riure.
- T’agrada la carrera? -aixeca la vista del quadern i em mira per primer cop.
- Doncs sí, bé, ara estic a segon i m’està costant. És un any difícil i a més tinc algunes situacions familiars complicades -transmet molta confiança aquesta dona, i suposo que m’ha agafat amb les defenses baixes-. A casa últimament ens veiem poc. Els pares marxen el cap de setmana al poble i el meu germà treballa massa i la situació mundial no ajuda. La carrera és secundària, però realment aquest curs m’he replantejat si soc on realment vull ser.
- Què és el que t'ho fa qüestionar?
- Bé. Des que he començat em diuen que som agents de canvi i que la nostra feina no és purament assistencial, però cada cop ho veig menys clar. M'agradaria treballar d'una manera diferent de la que m'ensenyen. Potser només és l’angoixa dels exàmens.
- Que en teniu molts?
- Aquest any més.
- Jo penso que podràs arribar a treballar com vols. Segur que hi ha llocs on et permeten treballar al teu estil, i on realment puguis fer canvis importants. Però t'has plantejat fer una altra cosa?
- Sempre he volgut escriure, el meu somni seria poder viure de l’escriptura i explicar el món a través de fantasia, i podria posar els meus coneixements. Però clar, és un somni massa… somni -ric una mica, intentant amagar les llàgrimes que han volgut sortir dels meus ulls.
- Vols un mocador Maca? -Pregunta tranquil·la.
- Dic que si amb el cap i ploro en silenci uns minuts, en acabar m'eixugo les llàgrimes plena de vergonya.
- Moltes gràcies, sento haver-m'hi posat així, és que últimament ronda pel meu cap aquesta… bé, aquesta angoixa de futur.
- Tranquil·la filla, quan jo era jove també tenia preocupacions com aquestes.
- Com li va anar a vostè? Està contenta del que ha aconseguit?
- Doncs no puc dir que m’hagi anat malament -somriu-. Potser no m’han agradat totes les feines que he hagut de passar, però n'estic satisfeta.
- I els seus somnis? -Pregunto intrigada.
- Només diré que els somnis no són impossibles.
Em quedo una estona en silenci, però després d’aquest viatge emocional, penso que necessito una resposta.
- Perdoni, sé que pot ser una pregunta estranya, però. Vostè realment pensa que puc arribar a complir els meus somnis? O a tenir un futur profitós?
- Ho tinc clar, transmets molta força, nena. Segur que aconsegueixes tot el que penses, i més.
No puc evitar somriure. Potser m’ho ha dit per amabilitat, però per mi ha estat una ventada d'esperança.
Em fixo i ja hem passat unes 8 parades. La meva és la següent, per tant, m’aixeco.
- Ha estat un plaer, espero trobar-la de nou, em dic Lucía, per cert.
Quan ja estic d'esquena la sento dir.
- No cal que ho desitgis, quan tinguis la meva edat mira’t al mirall.
Sense entendre gaire el que m'ha dit em giro, vull preguntar-li que vol dir amb això. Però els dos seients on érem, són buits. No entenc que acaba de passar, però mai hagués pensat que seria tan enriquidor un viatge en autobús.