Autor/a
argentviu
Categoria
Relat lliure
La sina
Va entrar al meu vagó una parada després de pujar-hi jo. Anava amb pantalons curts i una samarreta negra. Tenia l'energia i la lluïssor de la jovenesa. I la rialla com el dringar d'una copa de cava. Igual de fresc. Xerrava amb una amiga que seia al costat. En un moment determinat, sobtadament, vaig veure allò que no cercava, allò que em va enlluernar: va fer servir la samarreta com mocador, eixugant-se el front, i en aquell instant vaig veure, clar, diàfan, com sorgit d'un dels meus somnis humits, un pit, el pit dret d'aquella bella criatura. Era una mamelleta perfecta, amb un mugró petit, i envoltat d'una arèola bruna, una popa petita i ferma que semblava un Sant Greal diminut i resplendent.
Ella, la nimfa propietària d'aquella meravella, es va adonar de la meva visió, i això, lluny d'enutjar-la, va semblar divertir-la. Els comentaris -amb un dolç deix de Petrarca- a l'amiga i les seves rialles així ho evidenciaven. Jo no sabia on mirar, i vaig començar a fer comèdia amb l'efecte que aquella imatge havia produït en mi. Exagerant les mirades al sostre i rient, com ella, vam establir una mena de complicitat joiosa, un joc innocent entre la venus i el voyeur. La nina va deixar-se anar els cabells, amb un gest de feminitat coqueta. Les mirades és trobaven, fugaçment, i els ulls deien el que les boques no podien dir. Almenys la meva. Vaig concentrar-me en la meva matusalèmica condició, i els meus peus van tornar a tocar a terra. No estava bé, era políticament incorrecte sotjar una joveneta com aquella, ni que fos d'esquitllentes. I va arribar la meva parada. Tenia pensat donar una última mirada a aquell prodigi, imant indefugible dels meus ulls, quan baixés a l'andana. No vaig ser a temps de fer ni dir res: quan els meus peus ja tocaven a terra -en tots els sentits- vaig veure que seia al meu seient i deia, amb veu prou alta perquè la sentís jo -i la resta del passatge- “adéu guapíssim”.
Com podeu comprendre, fa dies que torno a no tocar de peus a terra, sembla que camini a una distància ben bé d'un pam de les llambordes, com si levités. No puc recordar la seva cara, per més que m'hi esforci. Però aquella sina romandrà a la meva retina fins més enllà de la meva fi.
Ella, la nimfa propietària d'aquella meravella, es va adonar de la meva visió, i això, lluny d'enutjar-la, va semblar divertir-la. Els comentaris -amb un dolç deix de Petrarca- a l'amiga i les seves rialles així ho evidenciaven. Jo no sabia on mirar, i vaig començar a fer comèdia amb l'efecte que aquella imatge havia produït en mi. Exagerant les mirades al sostre i rient, com ella, vam establir una mena de complicitat joiosa, un joc innocent entre la venus i el voyeur. La nina va deixar-se anar els cabells, amb un gest de feminitat coqueta. Les mirades és trobaven, fugaçment, i els ulls deien el que les boques no podien dir. Almenys la meva. Vaig concentrar-me en la meva matusalèmica condició, i els meus peus van tornar a tocar a terra. No estava bé, era políticament incorrecte sotjar una joveneta com aquella, ni que fos d'esquitllentes. I va arribar la meva parada. Tenia pensat donar una última mirada a aquell prodigi, imant indefugible dels meus ulls, quan baixés a l'andana. No vaig ser a temps de fer ni dir res: quan els meus peus ja tocaven a terra -en tots els sentits- vaig veure que seia al meu seient i deia, amb veu prou alta perquè la sentís jo -i la resta del passatge- “adéu guapíssim”.
Com podeu comprendre, fa dies que torno a no tocar de peus a terra, sembla que camini a una distància ben bé d'un pam de les llambordes, com si levités. No puc recordar la seva cara, per més que m'hi esforci. Però aquella sina romandrà a la meva retina fins més enllà de la meva fi.