La trinxera

Maleït forat! En Jacques remugava, els peus en remull, al fang.-Maleïda trinxera! - No et queixis tant li contesta en Pierre Estic fart de sentir com et queixes, no n’hi ha prou amb el fred, la son, la gana? També he de suportar els teus laments continua-ment? Quan s’acabarà això? Ja no puc més, de vegades em venen ganes de treure el cap i que me’l volin d’un tret. En Jacques estava encès. Massa dies d’ençà que va començar l’ofensiva, els ànims s’havien esgotat, les forces havien minvat a mesura que les provisions i les notícies s’havien tornat escasses. Què vols que et digui? L'imbècil? En Pierre també s’ho preguntava, però a diferència d’en Jacques s’ho guardava tot. A la França del 1916 qui no era a la situació d’ells dos era massa jove o massa vell. Vàrem néixer massa aviat, o massa tard o no vàrem ser prou llestos per fotre el camp a temps En Jacques amb el seu etern discurs, com si hi hagués hagut remei, com si haguessin pogut deslliurar-se d’aquell turment inútil, d’aquell desfet de temps i de vides humanes. Tu no tens família! Li va etzibar. Au! Gràcies!, tinc mare, tinc pare, encara, crec, i una germana, per sort no tinc cap germà per preocupar-me d'on deu ser, això no és tenir família? En Pierre s’havia ofès. Ja m’entens, no tens ningú a càrrec teu, jo tinc esposa i fills petits i se’m fa feixuc. La conversa s’interrompia per la tronadissa dels obusos que ara queien lluny, però d’un moment a l’altre la podien interrompre per sempre. Es va fer de nit, un altre cop. En Jacques tenia la primera guàrdia de la seva unitat, veia els llampecs de les detonacions i pensava quants miserables com ell eren a l’altra banda. Li venien al cap les notes de la melodia que es repetia una vegada i una altra quan era de nit, Claire de Lune, els seus dits lliscaven damunt el fusell arrepenjat sobre els genolls com si fos el piano de casa el pare. Tot d’una un cruixit va esquinçar el cel, en Jacques sabia bé què venia després, va tancar fort els ulls, va esperar l’explosió que no arribava mai, que estrany. Va deixar el fusell a terra i es va enfilar a guaitar per damunt de la rasa, va trigar uns segons a adaptar els ulls a la foscor, va quedar glaçat. De cop va notar una estrebada forta. Martí, au va! que aquesta és la nostra parada!, però que et passa amb aquest llibre?el company d’institut d’en Martí l’estava sacsejant. De veritat que no sé per què anem junts en Metro si no em fas ni cas. En Martí i l’Albert van baixar del vagó i varen enfilar l’andana, havien de fer transbord. En Martí només pensava a pujar al següent comboi per continuar la lectura. Aquesta vegada, però el trajecte era més curt, el de Badalona a La Pau li donava l’oportunitat de llegir una bona estona. Es varen enfilar al Metro direcció Poblenou, en Martí ja estava a punt d’obrir el llibre quan a l’entrada del vagó es va topar amb la Sol, una companya d’institut, ara sí que no sabria com continuava la història.-Molt bo! va dir-li ella és d’aquells llibres que no pots deixar oi?Si, li va contestar una mica avergonyit.Fem una cosa ,va dir, puc asseure’m a prop teu i llegim junts? et prometo que no faré cap comentari, encara ens queden 20 minuts. En Martí va dir que sí, però passava les pàgines d’esma, el seu cap no era al llibre, era als cabells que feien olor de sabó i a la respiració propera d'ella. De poc que no es passen la parada. Uauuuu va dir la Sol, no recordava com n’era d’ intens aquest capítol. Ja el rellegiré a la tornada va pensar en Martí amb el cor accelerat.