La vaga general

Les cosines del meu pare vivien a Barcelona prop del metro de Lesseps. Eren dues fadrines velles ben acomodades filles de militars d'alt rang, i el descontentament de la gent, per les dures condicions de vida després de la guerra civil, no els afectave gens.

Així, elles no patiren la primera vaga de tramvies l'1 de març de 1951 perquè tenien el seu propi vehicle i amb xofer.

Des de la finestra de l'Hispano-Suiza podien veure com els treballadors i estudiants es negaven a pujar al tramvia i feien llargues caminades a la feina o lloc d'estudi. Protestaven per l'abusiva pujada de tarifa del transport públic imposat pel govern de Madrid.

Allò fou l'anticipi d'una vaga general convocada pel 22 de març. Per elles aquella amenaça era una fotesa, un caprici de criatures ignorants.

Aquell dia 22 va ser diferent. Van anar a dormir com un dia qualsevol i es van despertar a mig matí esverades, espantades i el cor els havia fet un sotrac. Alguna cosa fora del normal planava sobre casa seva. No sabien què era, però després de la guerra allò no augurava res de bo.

-No ho sents?- va dir la cosina petita, encara amb la camisola de dormir.
-No, no sento res- va contestar l'altra, també amb roba del llit.
-Això mateix! No se sent res, silenci- hi continuà dient- Avui el baqueteig del metro no ens ha despertat.

Aquell dia van fer dejuni, no van saber vestir-se ni pentinar-se, la casa no es va caldejar, ni reberen cap visita, els rellotges no funcionaren perquè no hi havia ningú per donar corda i posar a l'hora. Tot plegat perquè el servei aquell dia no havia vingut a la feina.

Per primer cop van saber què era passar fred i gana.