Autor/a
Deilan
Categoria
Relat lliure
L'albada
Les cadires són roges. Quan baixo del Carmel, a vegades, el cel també ho és.
Porto més de tres anys fent el mateix recorregut en autobús; de tota manera, no soc pas l’única que el fa des de llavors.
Al davant, ben a prop del conductor, hi ha una mare que porta els seus dos fills a l’escola. Tenen tots tres uns ulls tan blaus que enlluernen. Em recorden a mi quan era petita: vestits amb l’equipació de l’equip local, sempre encuriosits pel volant i els botons llampants.
A la meitat del bus, es reuneixen alguns avis, que xerren i xerren sobre la vida que enyoren. Curiosament, gairebé al costat, s’hi asseuen els adolescents que, mentre escolten música amb els auriculars, només pensen a deixar enrere la joventut.
Jo, quan és possible, m’assec a l’última fila. És un hàbit que sempre he tingut i suposo que alguns costums costen molt d’abandonar.
També sol haver-hi una dona, amb una bossa groga. És una mica més gran, però m’atrau la idea de creure que ella, igual que jo, comparteix aquesta mania que, encara que innocent, no ens sabem treure de sobre.
A vegades, fins i tot, prefereixo quedar-me dreta si el seient que m’agrada està ocupat. Crec que a ella li passa el mateix.
D’aquestes persones n’he parlat en termes generals, però ho sabria fer amb gran detall, encara que la meva timidesa ha estat sempre un obstacle a l’hora d’establir converses i, per tant, el meu discurs no seria exactament fidedigne.
Estic segura que fins i tot ells es sorprendrien del meu modest intent. No penseu pas que m’ofendria. En el fons, ells no en saben res de mi: soc simplement «aquella noia que llegeix en el trajecte».
En resum, tots som estranys en aquell autobús de les primeres hores del matí. Les nostres vides són diferents, les nostres pors, els nostres anhels. No obstant això, d’aquests fils tan llargs —i d’altres de més curts— existeix un petit punt en comú que ens uneix a tots plegats: el moment en què compartim trajecte. Pot resultar una bogeria, però podria fins i tot dir que, justament per això, he acabat apreciant aquests desconeguts.
Aquesta idea es consagra quan, en una determinada revolta, el sol s’alça sobre Barcelona i, des de prop del Parc Güell, s’hi veuen tots els edificis banyats de claror. És encisador com, des de l’avi que ha viscut aquí tota la vida fins al turista que acaba d’arribar a la ciutat, tots els passatgers es detenen a observar l’albada.
El V-19 queda en silenci durant uns petits segons.
No hi ha ulls que no vulguin contemplar Barcelona.
Porto més de tres anys fent el mateix recorregut en autobús; de tota manera, no soc pas l’única que el fa des de llavors.
Al davant, ben a prop del conductor, hi ha una mare que porta els seus dos fills a l’escola. Tenen tots tres uns ulls tan blaus que enlluernen. Em recorden a mi quan era petita: vestits amb l’equipació de l’equip local, sempre encuriosits pel volant i els botons llampants.
A la meitat del bus, es reuneixen alguns avis, que xerren i xerren sobre la vida que enyoren. Curiosament, gairebé al costat, s’hi asseuen els adolescents que, mentre escolten música amb els auriculars, només pensen a deixar enrere la joventut.
Jo, quan és possible, m’assec a l’última fila. És un hàbit que sempre he tingut i suposo que alguns costums costen molt d’abandonar.
També sol haver-hi una dona, amb una bossa groga. És una mica més gran, però m’atrau la idea de creure que ella, igual que jo, comparteix aquesta mania que, encara que innocent, no ens sabem treure de sobre.
A vegades, fins i tot, prefereixo quedar-me dreta si el seient que m’agrada està ocupat. Crec que a ella li passa el mateix.
D’aquestes persones n’he parlat en termes generals, però ho sabria fer amb gran detall, encara que la meva timidesa ha estat sempre un obstacle a l’hora d’establir converses i, per tant, el meu discurs no seria exactament fidedigne.
Estic segura que fins i tot ells es sorprendrien del meu modest intent. No penseu pas que m’ofendria. En el fons, ells no en saben res de mi: soc simplement «aquella noia que llegeix en el trajecte».
En resum, tots som estranys en aquell autobús de les primeres hores del matí. Les nostres vides són diferents, les nostres pors, els nostres anhels. No obstant això, d’aquests fils tan llargs —i d’altres de més curts— existeix un petit punt en comú que ens uneix a tots plegats: el moment en què compartim trajecte. Pot resultar una bogeria, però podria fins i tot dir que, justament per això, he acabat apreciant aquests desconeguts.
Aquesta idea es consagra quan, en una determinada revolta, el sol s’alça sobre Barcelona i, des de prop del Parc Güell, s’hi veuen tots els edificis banyats de claror. És encisador com, des de l’avi que ha viscut aquí tota la vida fins al turista que acaba d’arribar a la ciutat, tots els passatgers es detenen a observar l’albada.
El V-19 queda en silenci durant uns petits segons.
No hi ha ulls que no vulguin contemplar Barcelona.