Autor/a
Samael
Categoria
Relat lliure
L'andana invisible
Cada matí, a les 7:42, el metro arribava a l’estació de Universitat amb el mateix sospir metàl·lic, com si també li costés llevar-se. La gent baixava en riuades disciplinades, ulls enganxats al terra o a pantalles il·luminades, tots convençuts que el trajecte començava i acabava sempre al mateix lloc.
Aquell dilluns, però, alguna cosa va fallar.
En Marc ho va notar quan el comboi va frenar massa suaument, com si llisqués sobre aigua. Les portes es van obrir i, en lloc de l’andana habitual, hi havia una llum tènue, color d’ambre, i un silenci estranyament amable. Cap cartell, cap mapa, només una andana llarga que semblava no acabar-se mai.
—No és la nostra parada —va murmurar algú.
Però ningú va sortir… excepte ell.
En Marc no sabia per què els seus peus s’havien mogut sols. Un cop fora, les portes es van tancar amb un clac definitiu, i el metro va marxar sense pressa, com si l’hagués deixat allà expressament.
A l’andana hi havia bancs antics, de fusta gastada, i anuncis impossibles: “Recorda allò que vas oblidar”, “Última correspondència amb tu mateix”. Un rellotge marcava les 7:42 i no avançava.
Va seure. No tenia cobertura, però tampoc por. Al seu costat, una dona gran el va mirar amb un somriure tranquil.
—No et preocupis —va dir—. Aquí només hi arriben els que van massa de pressa.
—Quina estació és aquesta?
—No surt als plànols de TMB. És una andana entre decisions.
Ella li va explicar que aquell lloc existia des que es va inaugurar el metro, amagada entre túnels, esperant passatgers que havien oblidat alguna cosa important: una vocació, una persona, una promesa feta en silenci.
El rellotge va fer un clic. Per primer cop, va marcar les 7:43.
—Ja pots tornar —va dir la dona—. Però no agafis el mateix tren.
Un altre metro va arribar, més antic, amb seients de cuir verd i finestres ratllades pel temps. Quan en Marc va pujar-hi, va sentir una certesa nova, lleugera, com si algú li hagués retornat una peça invisible.
Quan va baixar, tornava a ser Universitat. Mateixa gent, mateix soroll. Però ell va sortir a la superfície sense presses, respirant Barcelona com si fos la primera vegada.
Des d’aquell dia, cada matí a les 7:42, mira de reüll l’andana.
Per si mai el metro torna a equivocar-se expressament
Aquell dilluns, però, alguna cosa va fallar.
En Marc ho va notar quan el comboi va frenar massa suaument, com si llisqués sobre aigua. Les portes es van obrir i, en lloc de l’andana habitual, hi havia una llum tènue, color d’ambre, i un silenci estranyament amable. Cap cartell, cap mapa, només una andana llarga que semblava no acabar-se mai.
—No és la nostra parada —va murmurar algú.
Però ningú va sortir… excepte ell.
En Marc no sabia per què els seus peus s’havien mogut sols. Un cop fora, les portes es van tancar amb un clac definitiu, i el metro va marxar sense pressa, com si l’hagués deixat allà expressament.
A l’andana hi havia bancs antics, de fusta gastada, i anuncis impossibles: “Recorda allò que vas oblidar”, “Última correspondència amb tu mateix”. Un rellotge marcava les 7:42 i no avançava.
Va seure. No tenia cobertura, però tampoc por. Al seu costat, una dona gran el va mirar amb un somriure tranquil.
—No et preocupis —va dir—. Aquí només hi arriben els que van massa de pressa.
—Quina estació és aquesta?
—No surt als plànols de TMB. És una andana entre decisions.
Ella li va explicar que aquell lloc existia des que es va inaugurar el metro, amagada entre túnels, esperant passatgers que havien oblidat alguna cosa important: una vocació, una persona, una promesa feta en silenci.
El rellotge va fer un clic. Per primer cop, va marcar les 7:43.
—Ja pots tornar —va dir la dona—. Però no agafis el mateix tren.
Un altre metro va arribar, més antic, amb seients de cuir verd i finestres ratllades pel temps. Quan en Marc va pujar-hi, va sentir una certesa nova, lleugera, com si algú li hagués retornat una peça invisible.
Quan va baixar, tornava a ser Universitat. Mateixa gent, mateix soroll. Però ell va sortir a la superfície sense presses, respirant Barcelona com si fos la primera vegada.
Des d’aquell dia, cada matí a les 7:42, mira de reüll l’andana.
Per si mai el metro torna a equivocar-se expressament