Autor/a
Chili-pum
Categoria
Relat lliure
L'atzar en hora punta
Tot just es tancaven les portes del metro quan et vaig veure somrient-me des de l’andana. Havia baixat les escales saltant-les de dos en dos, no fos cas que hagués d’esperar-me el minut cinquanta quatre que faltava pel següent tren. Tot i que, com sempre, anava cap a la feina amb temps de sobra. Em pregunto si hi ha algun estudi que explica l’ansietat que sentim els usuaris del metro quan escoltem l’avís de tancament de portes perquè estiguem disposats a estrènyer-nos més enllà de les nostres possibilitats en les hores punta.
Però ja no hi havia volta enrere. Allà estava jo, sense poder fer ni un pas, allunyant-me de tu sense remei. Al meu costat, un senyor ben vestit parlava amb algú pel mòbil i es queixava que sempre estiguéssim igual. Més enllà, una noia amb una motxilla a l’esquena anava fent cops a tothom mentre demanava que es moguessin per poder tenir més espai prop de les portes. Benvinguts, un dilluns més, a la Línia 5.
Un cop a la feina, totes les anècdotes del viatge que pel camí pensava que compartiria entre riures amb els companys es van esvair. L’activitat frenètica del dia a dia va passar a primer pla i em va mantenir entretingut amb reunions que duraven més del compte i tasques que havia d’haver acabat ahir. De tant en tant, un record furtiu del teu somriure creuava el meu cap i marxava tan ràpid com havia arribat.
Dimarts vaig decidir baixar caminant a la feina per estalviar-me el gimnàs i, perquè no, el sense sentit de l’hora punta al metro. Vaig passar de llarg l’estació de Camp de l’Arpa i vaig enfilar el passeig Maragall en direcció al carrer Muntanya. Volia travessar la plaça de les Glòries de camí a Urquinaona. Així, si m’entrava la mandra, sempre podia agafar la Línia 1 i seguir el camí en metro. Va ser caminant per la Meridiana quan et vaig veure de nou: aquest cop, em somreies des del V25. Vaig aprofitar que el bus estava aturat per mirar-te amb més atenció i fixar-me en els detalls que el dia abans m’havien passat desapercebuts. Cabells arrissats, nas petit, algunes pigues, ulls color avellana i dents com perles. A la foto, ballaves envoltada de gent, feliç, però la càmera estava centrada en tu i, sobreimprès al costat, el missatge que anunciava un festival de música que tindria lloc a Barcelona el mes de maig.
A partir d’aquí, et veia per tot arreu: al bus, al metro, al tram, a les banderoles del carrer, als diaris i a les meves xarxes socials. L’algoritme, que tot ho sap, ho tenia clar: m’agradaves tant! L’atzar, com sempre protagonista, va fer la resta. Un amic em va convidar al festival amb les entrades que li havien tocat en un concurs de la ràdio i no m’ho vaig pensar. Tenia el pressentiment que aquella nit seria especial.
Per això, quan de camí al festival vaig caure per les escales del metro amb les presses, i em va haver de venir a recollir una ambulància, no només se’m va trencar una cama, sinó que vaig sentir que era el meu cor el que s’esmicolava una mica. Estava tot sol al box de l’hospital, maleint-me per dins per la meva mania de córrer cap al metro abans que es tanquin les portes, quan va entrar una infermera i em va saludar pel meu nom. Vaig aixecar la mirada. No m’ho podia creure: allà estaves tu, amb una bata blanca, el mateix gran somriure i una targeta al pit on posava “Infermera en pràctiques”.
De sobte, tot em va deixar de fer mal.
Però ja no hi havia volta enrere. Allà estava jo, sense poder fer ni un pas, allunyant-me de tu sense remei. Al meu costat, un senyor ben vestit parlava amb algú pel mòbil i es queixava que sempre estiguéssim igual. Més enllà, una noia amb una motxilla a l’esquena anava fent cops a tothom mentre demanava que es moguessin per poder tenir més espai prop de les portes. Benvinguts, un dilluns més, a la Línia 5.
Un cop a la feina, totes les anècdotes del viatge que pel camí pensava que compartiria entre riures amb els companys es van esvair. L’activitat frenètica del dia a dia va passar a primer pla i em va mantenir entretingut amb reunions que duraven més del compte i tasques que havia d’haver acabat ahir. De tant en tant, un record furtiu del teu somriure creuava el meu cap i marxava tan ràpid com havia arribat.
Dimarts vaig decidir baixar caminant a la feina per estalviar-me el gimnàs i, perquè no, el sense sentit de l’hora punta al metro. Vaig passar de llarg l’estació de Camp de l’Arpa i vaig enfilar el passeig Maragall en direcció al carrer Muntanya. Volia travessar la plaça de les Glòries de camí a Urquinaona. Així, si m’entrava la mandra, sempre podia agafar la Línia 1 i seguir el camí en metro. Va ser caminant per la Meridiana quan et vaig veure de nou: aquest cop, em somreies des del V25. Vaig aprofitar que el bus estava aturat per mirar-te amb més atenció i fixar-me en els detalls que el dia abans m’havien passat desapercebuts. Cabells arrissats, nas petit, algunes pigues, ulls color avellana i dents com perles. A la foto, ballaves envoltada de gent, feliç, però la càmera estava centrada en tu i, sobreimprès al costat, el missatge que anunciava un festival de música que tindria lloc a Barcelona el mes de maig.
A partir d’aquí, et veia per tot arreu: al bus, al metro, al tram, a les banderoles del carrer, als diaris i a les meves xarxes socials. L’algoritme, que tot ho sap, ho tenia clar: m’agradaves tant! L’atzar, com sempre protagonista, va fer la resta. Un amic em va convidar al festival amb les entrades que li havien tocat en un concurs de la ràdio i no m’ho vaig pensar. Tenia el pressentiment que aquella nit seria especial.
Per això, quan de camí al festival vaig caure per les escales del metro amb les presses, i em va haver de venir a recollir una ambulància, no només se’m va trencar una cama, sinó que vaig sentir que era el meu cor el que s’esmicolava una mica. Estava tot sol al box de l’hospital, maleint-me per dins per la meva mania de córrer cap al metro abans que es tanquin les portes, quan va entrar una infermera i em va saludar pel meu nom. Vaig aixecar la mirada. No m’ho podia creure: allà estaves tu, amb una bata blanca, el mateix gran somriure i una targeta al pit on posava “Infermera en pràctiques”.
De sobte, tot em va deixar de fer mal.