Lectures compartides

El vagó feia olor de metall calent i d’humanitat, una flaire que sempre m’ha recordat que el metro és una ciutat dins la ciutat, amb les seves presses i les seves intimitats robades.
La vaig veure asseguda, arraconada al seient del tercer vagó per una mare atrafegada amb tres criatures cridaneres. Però a ella semblava no afectar-li gens ni mica. Capbussada en la seva lectura. El seu lleu somriure delatava la marxa de la història. Els seus rinxols vermells li queien en cascada sobre els fulls.
Una sotragada del metro li va fer caure el llibre. En ajupir-me per donar-l’hi, vaig reconèixer l’autor i l’obra, una ficció que a mi em va frapar de debò. Vaig somriure en tornar-l’hi i li vaig preguntar si li agradava. Ella va arronsar el nas en un gest que em va enamorar a l’instant, quasi tant com els seus ulls de mar, mentre la sentia dir-me:
—Oh... i tant que m’agrada...
Jo baixava a la següent parada i no va donar temps de res més. Però l’endemà allà estava jo, amunt i avall del comboi, per trobar-la. Ho vaig intentar dies seguits sense cap fortuna. Observava cada cap cot, cada llom de llibre, amb una paciència estranya que no em reconeixia. Unes setmanes després la vaig veure en una altra línia del metro, però en direcció contrària a la meva. Vaig reconèixer els seus cabells i la pashmina blau turquesa que duia el primer dia. Vaig maleir de debò. Quan veig algú llegint un llibre que m’ha agradat, és com si el llibre em recomanés la persona.
A l’estiu, no sé ben bé per què, sempre hi ha obres a la línia que porta a la platja, la L4 que agafo a diari. Això ens obliga a baixar del metro, pujar a un autobús i tornar a pujar al metro unes parades més enllà. Sempre m’ha emprenyat pels mals de cap i la pèrdua de temps que comporta. Però aquell dia tot va canviar.
En una cantonada del bus, asseguda al costat d’una senyora gran que li explicava la recepta del cap-i-pota —«perquè estàs massa prima, bonica»—, ella llegia capficada en una història, per mi desconeguda, ja quasi al final.
Va aixecar el cap, com si intuís la meva presència. En baixar del bus vam anar cap al metro plegats, tot parlant de llibres que havíem llegit. Parlava amb les mans, com si subratllés les frases a l’aire, i quan reia ho feia girant lleugerament el cap, com si no acabés de creure que algú l’estigués escoltant de veritat.
En arribar al vagó, ella va seure i continuà llegint. Ja érem a la meva estació i, en aixecar la mà per acomiadar-me, ella un xic riallera, em va atansar el llibre:
—Ara et toca a tu gaudir de la seva lectura. El meu telèfon és a la segona pàgina, per si el vols comentar.
Ara soc jo qui llegeix, arraconat per un grup de turistes italians, concentrat llegint. El vull acabar aviat, per trucar-la i petar la xerrada mentre creuem la ciutat soterrada arraconats per la vida d’aquells que no són lletraferits.
Els transports de la TMB de vegades ens posen al camí d’algú que encara no sabem que ens faltava.