Autor/a
Mònica Moreno
Categoria
Relat lliure
Les coses que no canvien
Sense deixar anar la seva mà, em trec com puc la bufanda. La calefacció dins el vagó és agradable. S'agraeix en un dia tan fred com el que fa avui. Miro cap a baix i veig com la meva filla canta en veu baixa, abrigada amb el barret de llana que li ha fet la seva àvia. No sembla que tingui calor. Mira per tot el seu voltant, les cares dels que, com nosaltres, viatgen d’un lloc a l’altre de la ciutat a primera hora del matí. Algunes persones badallen, d’altres mouen el cap al ritme de la música que es reprodueix pels auriculars, mentre que altres devoren el llibre que tenen entre les mans, suposo que esperant poder acabar aquell capítol abans que arribin a la seva parada.
El metro minora la velocitat fins a parar-se del tot. Les portes del nostre vagó s’obren gairebé alhora i em fixo en l’estació. “Les Corts”. Quantes vegades hauré passat per aquesta estació. Quants pensaments al llarg de la meva vida s’han quedat flotant aquí, mentre esperava a que arribés el metro que em portaria cap a la universitat, a la feina, a trobar-me amb ell…
Tan bon punt les portes s’obren, un grup de quinze nens entren cridant, xerrant i rient al nostre vagó. Pel que parlen, entenc que van d’excursió a la fira de Santa Llúcia. Al moment em veig transportada a aquella època en la que era jo la que anava d’excursió amb els meus companys a la fira. Aleshores, les tendes, plenes de decoracions per al pessebre i l’arbre, es trobaven just davant de la catedral, i hi havia moltes menys que ara. Recordo com els pares omplien les nostres carteres de monedes i com passejava entre les tendes amb les amigues, mirant tota la sèrie d’objectes que exposaven. Algunes de les peces que vaig comprar encara decoren l’arbre de casa els meus pares cada nadal.
El viatge fins a la fira era igual d’escandalós. Però, a diferència d’ara, no existien els mòbils que distreien els passatgers durant el trajecte i els seients no estaven enganxats a les parets del vagó, sinó que estaven col·locats en grups de quatre, amb unes barres darrere on et podies recolzar. Per a nosaltres aquelles barres eren un joc. Recordo com entràvem corrent al vagó per barallar-nos a veure qui aconseguia pujar abans a una d’aquestes barres. Recordo també com les mestres ens cridaven l’atenció pel xivarri que fèiem, però estàvem tant contents de sortir per fi de les aules, que res ens importava. Quantes coses han canviat en aquests últims anys...
Les veus dels nens que tinc més a la vora em torna a la realitat. S’escolta per megafonia la senyal que anuncia les següents parades, i els nens ho coregen. “Propera parada: Catalunya, enllaç amb …”. Un somriure se’m dibuixa als llavis mentre recordo com els recitava el mateix als meus pares. Amb la mà de la meva filla encara agafada, esperem que el vagó s’aturi del tot abans de sortir a l’andana.
- Mama, què és el que deien aquells nens? – em pregunta la Maia quan sortim a l’andana.
En aquell moment, recordo les paraules que em va dir el meu pare quan, fa bastants anys, li vaig fer la mateixa pregunta.
- És la senyal de la fada del metro, que ens acompanya tot el viatge per a no perdre’ns. Si l’acompanyes recitant-ho, t’assegures que mai no perdràs la parada.
La meva filla recita el que recorda mentre ens dirigim cap a les escales de sortida. Quan jo era petita, l’enllaç era correspondència, els vagons no eren com ara, i fins i tot teníem alguns noms de parada diferent, però sento una calidesa dins el cor quan me n’adono que hi ha coses que no canvien.
El metro minora la velocitat fins a parar-se del tot. Les portes del nostre vagó s’obren gairebé alhora i em fixo en l’estació. “Les Corts”. Quantes vegades hauré passat per aquesta estació. Quants pensaments al llarg de la meva vida s’han quedat flotant aquí, mentre esperava a que arribés el metro que em portaria cap a la universitat, a la feina, a trobar-me amb ell…
Tan bon punt les portes s’obren, un grup de quinze nens entren cridant, xerrant i rient al nostre vagó. Pel que parlen, entenc que van d’excursió a la fira de Santa Llúcia. Al moment em veig transportada a aquella època en la que era jo la que anava d’excursió amb els meus companys a la fira. Aleshores, les tendes, plenes de decoracions per al pessebre i l’arbre, es trobaven just davant de la catedral, i hi havia moltes menys que ara. Recordo com els pares omplien les nostres carteres de monedes i com passejava entre les tendes amb les amigues, mirant tota la sèrie d’objectes que exposaven. Algunes de les peces que vaig comprar encara decoren l’arbre de casa els meus pares cada nadal.
El viatge fins a la fira era igual d’escandalós. Però, a diferència d’ara, no existien els mòbils que distreien els passatgers durant el trajecte i els seients no estaven enganxats a les parets del vagó, sinó que estaven col·locats en grups de quatre, amb unes barres darrere on et podies recolzar. Per a nosaltres aquelles barres eren un joc. Recordo com entràvem corrent al vagó per barallar-nos a veure qui aconseguia pujar abans a una d’aquestes barres. Recordo també com les mestres ens cridaven l’atenció pel xivarri que fèiem, però estàvem tant contents de sortir per fi de les aules, que res ens importava. Quantes coses han canviat en aquests últims anys...
Les veus dels nens que tinc més a la vora em torna a la realitat. S’escolta per megafonia la senyal que anuncia les següents parades, i els nens ho coregen. “Propera parada: Catalunya, enllaç amb …”. Un somriure se’m dibuixa als llavis mentre recordo com els recitava el mateix als meus pares. Amb la mà de la meva filla encara agafada, esperem que el vagó s’aturi del tot abans de sortir a l’andana.
- Mama, què és el que deien aquells nens? – em pregunta la Maia quan sortim a l’andana.
En aquell moment, recordo les paraules que em va dir el meu pare quan, fa bastants anys, li vaig fer la mateixa pregunta.
- És la senyal de la fada del metro, que ens acompanya tot el viatge per a no perdre’ns. Si l’acompanyes recitant-ho, t’assegures que mai no perdràs la parada.
La meva filla recita el que recorda mentre ens dirigim cap a les escales de sortida. Quan jo era petita, l’enllaç era correspondència, els vagons no eren com ara, i fins i tot teníem alguns noms de parada diferent, però sento una calidesa dins el cor quan me n’adono que hi ha coses que no canvien.