Autor/a
Melibeia
Categoria
Relat lliure
Les trucades dels dilluns
“Pròxima estació: Les Corts”
Avui és dilluns. La iaia sempre em trucava el dilluns, quan sortia de la feina. “Anem juntes en bus?” deia ella, quan jo despenjava. Fèiem el trajecte juntes; ella des de la butaca que tenia al costat de la tauleta del seu telèfon de disc i jo des d’un dels seients del bus, al costat de la finestra, recolzant-hi el cap per la templa. Sempre vaig sospitar que els seus dits, a banda de jugar amb el cable espiralat que unia l’auricular a la base, sostenien una cigarreta, però mai no vaig gosar dir-li. Jo agafava el 63 a un carrer de l’escola, a l’avinguda Pedralbes, i baixava a plaça Universitat. No era un trajecte curt, per això m’agradava.
“Pròxima estació: Plaça del Centre”
Amb la iaia podíem parlar de tot i res. “Ets feliç?” em preguntava ella, sempre sense judici, amb el seu interès honest i transparent. La iaia havia estat perruquera, i coneixia els barris de Barcelona més pels pentinats dels qui hi habitaven que no pas pels seus comerços. “A Pedralbes, la poca gent que passeja sembla que s’hagi pentinat amb la pinta de la tristor” em deia. I jo, que buscava una excepció a través dels vidres de l’autobús, només podia fer que donar-li la raó: “un altre que no riu, iaia” i rèiem. Quan passava per la Diagonal, jo comptava les melenes que voleiaven al vent i, creant un baf sobre el vidre, les anava anotant fent-hi unes marques amb el dit petit. “Ja en porto 6, iaia!” li deia.
Miro a través dels vidres de la finestra del metro. Res, ni caps tristos, ni pentinats ni despentinats, només foscor. M’hi fixo i aprecio unes línies fosques que pugen i baixen com si visquessin en una muntanya russa constant. No m’apassiona, però d’aquesta manera vaig més ràpid, arribaré abans.
“Pròxima estació: Sants Estació. Enllaç amb Línia 5, rodalies renfe i altres línies de renfe.”
Ja m’apropo més a casa seva. Casa seva és a l’eixample, al barri dels cabells desllorigats, dels que han sortit pentinats de casa, ben d’hora al matí, però que no han pogut tornar en les mateixes condicions. No s’han pogut resistir a la comoditat d’un monyo mal fet i fa dos mesos que haurien de passar per la perruqueria però no ho han pogut fer. És també, però, el barri dels cabells vius i alegres. Cabells que no paren per casa, però que no van mai sols. Caps que tot sovint passegen altres caparronets, despentinats i alegres que sí que passen puntualment per la perruqueria, perquè per ells sempre hi ha temps. La meva àvia n'havia pentinat molts d’aquells.
“Pròxima estació: Tarragona”
Ja vinc, iaia. Ja arribo. La boca del metro m’escup davant de la farmàcia. Camino amb pas ferm cap a casa seva. La porta de ferro forjat em rep amb majestuositat. Miro a banda i banda. Trec el mòbil de la butxaca i faig, amb discreció, una foto a una parella que passa. Amb aquesta ja en són 8. Més que suficients. Tinc claus, no vull fer-la aixecar. No puc fer-la aixecar. Pujo amb presses les escales fins al segon pis.
- Iaia, ja sóc aquí! I porto fotos! Material del bo!
M’apropo a l’habitació. La iaia ja fa unes setmanes que no pot sortir del llit, però conserva les ganes de viure.
- A veure, ensenya’m aquest cap! Mare de Déu, on vas així? Va, vine cap aquí, que et pentino.
- Iaia, ja saps que em passo el dia treballant amb nens, com vols que porti el cap? Mira, mira quina foto he fet. - li dic tot ensenyant-li, a la pantalla del telèfon, la foto d’un cap ben estrafolari que he fet al metro.
- Aquest segur que va al Poble Sec, ja t’ho dic jo!
Ens mirem. Riem.
Avui és dilluns. La iaia sempre em trucava el dilluns, quan sortia de la feina. “Anem juntes en bus?” deia ella, quan jo despenjava. Fèiem el trajecte juntes; ella des de la butaca que tenia al costat de la tauleta del seu telèfon de disc i jo des d’un dels seients del bus, al costat de la finestra, recolzant-hi el cap per la templa. Sempre vaig sospitar que els seus dits, a banda de jugar amb el cable espiralat que unia l’auricular a la base, sostenien una cigarreta, però mai no vaig gosar dir-li. Jo agafava el 63 a un carrer de l’escola, a l’avinguda Pedralbes, i baixava a plaça Universitat. No era un trajecte curt, per això m’agradava.
“Pròxima estació: Plaça del Centre”
Amb la iaia podíem parlar de tot i res. “Ets feliç?” em preguntava ella, sempre sense judici, amb el seu interès honest i transparent. La iaia havia estat perruquera, i coneixia els barris de Barcelona més pels pentinats dels qui hi habitaven que no pas pels seus comerços. “A Pedralbes, la poca gent que passeja sembla que s’hagi pentinat amb la pinta de la tristor” em deia. I jo, que buscava una excepció a través dels vidres de l’autobús, només podia fer que donar-li la raó: “un altre que no riu, iaia” i rèiem. Quan passava per la Diagonal, jo comptava les melenes que voleiaven al vent i, creant un baf sobre el vidre, les anava anotant fent-hi unes marques amb el dit petit. “Ja en porto 6, iaia!” li deia.
Miro a través dels vidres de la finestra del metro. Res, ni caps tristos, ni pentinats ni despentinats, només foscor. M’hi fixo i aprecio unes línies fosques que pugen i baixen com si visquessin en una muntanya russa constant. No m’apassiona, però d’aquesta manera vaig més ràpid, arribaré abans.
“Pròxima estació: Sants Estació. Enllaç amb Línia 5, rodalies renfe i altres línies de renfe.”
Ja m’apropo més a casa seva. Casa seva és a l’eixample, al barri dels cabells desllorigats, dels que han sortit pentinats de casa, ben d’hora al matí, però que no han pogut tornar en les mateixes condicions. No s’han pogut resistir a la comoditat d’un monyo mal fet i fa dos mesos que haurien de passar per la perruqueria però no ho han pogut fer. És també, però, el barri dels cabells vius i alegres. Cabells que no paren per casa, però que no van mai sols. Caps que tot sovint passegen altres caparronets, despentinats i alegres que sí que passen puntualment per la perruqueria, perquè per ells sempre hi ha temps. La meva àvia n'havia pentinat molts d’aquells.
“Pròxima estació: Tarragona”
Ja vinc, iaia. Ja arribo. La boca del metro m’escup davant de la farmàcia. Camino amb pas ferm cap a casa seva. La porta de ferro forjat em rep amb majestuositat. Miro a banda i banda. Trec el mòbil de la butxaca i faig, amb discreció, una foto a una parella que passa. Amb aquesta ja en són 8. Més que suficients. Tinc claus, no vull fer-la aixecar. No puc fer-la aixecar. Pujo amb presses les escales fins al segon pis.
- Iaia, ja sóc aquí! I porto fotos! Material del bo!
M’apropo a l’habitació. La iaia ja fa unes setmanes que no pot sortir del llit, però conserva les ganes de viure.
- A veure, ensenya’m aquest cap! Mare de Déu, on vas així? Va, vine cap aquí, que et pentino.
- Iaia, ja saps que em passo el dia treballant amb nens, com vols que porti el cap? Mira, mira quina foto he fet. - li dic tot ensenyant-li, a la pantalla del telèfon, la foto d’un cap ben estrafolari que he fet al metro.
- Aquest segur que va al Poble Sec, ja t’ho dic jo!
Ens mirem. Riem.