L'espera

Jo feia tard, i vaig córrer per agafar el metro a la parada de Virrei Amat. Anava a trobar-me amb l’amor de la meva vida; ens havíem de trobar a l’estació de Sagrera, a l’andana de la línia 1 (la vermella).
Feia molt poquet que havíem començat a sortir junts i, amb 18 anys, tot eren emocions noves i il·lusions molt grans.
Érem a 5 de Gener, dia de la rua de Reis, i tota la gent de la ciutat anava amb presses per fer les compres d’última hora i tenir-ho tot a punt perquè, al dia següent, els Reis haguessin pogut fer la seva màgia.
Estàvem a principis de la dècada dels 80, encara no existien els telèfons mòbils ni les tauletes, així que, si hom quedava amb una altra persona, no tenia més remei que confiar que l’altre arribés.
En ser a la estació de la Sagrera vaig fer el transbordament i vaig esperar, tal com havíem quedat, a l’andana del costat direcció Torras i Bages (en aquella època hi havia andana central i laterals). Ella venia de la feina, treballava al centre de Barcelona.
I vaig esperar.
Esperar.
I esperar.
Els metros passaven, l’un rere l’altre…
Portava més de mitja hora esperant i començava a sospitar que m’havien donat carabasses.
Però li vaig fer un vot de confiança (quines coses té estar enamorat!), i vaig continuar esperant.
Esperant.
I esperant.
Passaven més i més metros, l’un rere l’altre…
Ja hi portava més d’una hora.
Em feia mal tot el cos d’estar tanta estona assegut en aquell banc duríssim. Començava a estar una mica desesperat, la veritat. Feia cabòries sobre el que havia pogut passar. Que si l’havien entretingut a la feina, que si havia tingut un accident, que si s’ho havia repensat i no volia quedar amb mi (espero que no sigui això)...
I cada quatre o cinc minuts continuaven arribant i passant els metros sense que ella vingués en cap del vagons. La gent hi pujava i en baixava, tornaven de la feina, amb presses, per arribar a casa i poder gaudir de la vesprada del dia més feliç del món.
I jo veia passar un metro, i un altre, i un altre, i un altre....
I esperant.
Esperant.
I esperant...
Quan ja portava gairebé dues hores, i sense acabar de decidir què fer, si anar-me a casa amb la cua entre les cames, com se sol dir, o marxar a fer un tomb per païr el fracàs de la meva relació, es va fer la llum. Ella va baixar d’un d’aquells vagons llarguíssims… semblava increïble, però sí, totes les meves pors van desaparèixer de cop. Ella havia arribat.
Com si no hagués arribat més de dues hores tard, va dir «Hola», i es va disculpar: que per culpa de la rua no havia pogut creuar el carrer per agafar el metro i havia hagut de veure tota la desfilada. Fins que no va acabar no va poder creuar.
Jo vaig acceptar les seves disculpes, evidentment, i vàrem estar xerrant una bona estona al mateix banc on ja no em feia mal res, mentre els metros continuaven passant puntuals, cada quatre o cinc minuts, mentre la gent pujava o baixava per continuar fent la seva vida, aliens a nosaltres.
I per fi, vaig deixar d’esperar.
Esperar.
I esperar.
Aquell any no vaig veure cap rua de Reis, o potser sí que en vaig veure una; una de ben diferent, vaig veure circular tots els metros de la línia vermella, amb tota la gent que pujava i baixava, que es desplaçava per una ciutat subterrània que en diem el metro de la ciutat de Barcelona.