Autor/a
Kamui
Categoria
Relat lliure
L'espera de ciment
La pols, daurada sota els focus halògens provisionals, ballava en una coreografia suspesa en el temps. Era la jornada de portes obertes a l’estació de Gaudí, aquell llimbs arquitectònic sepultat sota l'ombra de la Sagrada Família. M’havia separat del grup de curiosos, atret per una quietud antinatural. Les rajoles de ceràmica, d’un verd maragda immaculat, reflectien la meva silueta distorsionada. No hi havia rascades, ni rètols guixats, ni el desgast humà que esmicola l’ànima de la ciutat. Tot era d’una puresa gairebé clínica, gairebé dolorosa. De cop, la vibració va pujar per la sola de les meves sabates. Cla-clac, cla-clac. Un comboi de la línia 5 va creuar la via adjacent a tota velocitat, un esclat de llum fugaç que ni tan sols va fer l’intent de frenar. El vent huracanat que va arrossegar em va obligar a tancar els ulls i, en aquell instant de foscor, la paret que tocava va bategar. No era metàfora; el formigó va exhalar un sospir mineral.
«M’agrada el tacte de la teva mà», va xiuxiuejar una veu que ressonava dins del meu propi crani, feta de corrents d'aire i ecos metàl·lics. Em vaig quedar paralitzat. «No t’espantis. Visc en l’any mil nou-cents seixanta-vuit des de fa dècades. Sento l'olor del teu perfum modern, però jo encara faig olor de ciment fresc i d'esperança. Ho saps, oi? Jo havia de ser el cor d’aquest barri.» L'estació em parlava amb una melangia abassegadora. Em va explicar com va veure marxar els paletes per última vegada, convençuda que l'endemà baixarien els primers viatgers. «Esperava els devots de la basílica d'allà dalt, els nens amb genolls pelats, les minyones enfeinades i els amants furtius. Volia sentir el pes de les seves sabates sobre els meus esglaons de granit intactes, volia que embrutessin les meves andanes amb les seves vides minúscules.»
Cla-clac, cla-clac. Un altre tren fantasma va travessar l'ombra, subratllant la tragèdia d'aquell lloc dissenyat per acollir i condemnat a observar. «Em van dir que era un error de traçat, que les línies s'havien de fusionar d'una altra manera. Mentida,» va murmurar la veu, ara carregada d'un ressentiment gèlid. Jo escoltava, incapaç de desenganxar el palmell de la rajola, hipnotitzat per la pena d'un ens inanimat. «He vist passar milions de rostres rere els vidres d'aquests trens que m'ignoren. Persones tristes, eufòriques, adormides. He passat cinquanta anys somiant com seria ser útil, fins que ahir vaig entendre la veritat.»
Vaig empassar saliva. «Quina veritat?», vaig gosar articular en la penombra. El silenci es va fer tan dens que ofegava. Cla-clac, cla-clac. El tercer tren va passar, però aquest cop més lent, com si hesités.
«Que la bellesa només és eterna si es manté incorrupta,» va sentenciar l'estació, i les llums halògenes van començar a parpellejar, apagant-se una a una. «Jo no vaig ser clausurada per un error tècnic. Jo vaig deformar les vies amb la meva pròpia voluntat la nit abans de la inauguració. Em feia pànic que la vostra vulgaritat humana em destruís la perfecció.» El fred em va glaçar la sang quan vaig adonar-me que la porta de tanca de l'andana havia desaparegut. «I ara que m'has tocat i has trencat el meu dejuni de mig segle, m'he adonat que un museu perfecte necessita, almenys, una escultura permanent.» Mentre el ciment de terra començava a pujar lentament pels meus turmells, endurint-se al voltant de la meva pell, l'estació va sospirar alleujada: «Benvingut a la teva eternitat.»
«M’agrada el tacte de la teva mà», va xiuxiuejar una veu que ressonava dins del meu propi crani, feta de corrents d'aire i ecos metàl·lics. Em vaig quedar paralitzat. «No t’espantis. Visc en l’any mil nou-cents seixanta-vuit des de fa dècades. Sento l'olor del teu perfum modern, però jo encara faig olor de ciment fresc i d'esperança. Ho saps, oi? Jo havia de ser el cor d’aquest barri.» L'estació em parlava amb una melangia abassegadora. Em va explicar com va veure marxar els paletes per última vegada, convençuda que l'endemà baixarien els primers viatgers. «Esperava els devots de la basílica d'allà dalt, els nens amb genolls pelats, les minyones enfeinades i els amants furtius. Volia sentir el pes de les seves sabates sobre els meus esglaons de granit intactes, volia que embrutessin les meves andanes amb les seves vides minúscules.»
Cla-clac, cla-clac. Un altre tren fantasma va travessar l'ombra, subratllant la tragèdia d'aquell lloc dissenyat per acollir i condemnat a observar. «Em van dir que era un error de traçat, que les línies s'havien de fusionar d'una altra manera. Mentida,» va murmurar la veu, ara carregada d'un ressentiment gèlid. Jo escoltava, incapaç de desenganxar el palmell de la rajola, hipnotitzat per la pena d'un ens inanimat. «He vist passar milions de rostres rere els vidres d'aquests trens que m'ignoren. Persones tristes, eufòriques, adormides. He passat cinquanta anys somiant com seria ser útil, fins que ahir vaig entendre la veritat.»
Vaig empassar saliva. «Quina veritat?», vaig gosar articular en la penombra. El silenci es va fer tan dens que ofegava. Cla-clac, cla-clac. El tercer tren va passar, però aquest cop més lent, com si hesités.
«Que la bellesa només és eterna si es manté incorrupta,» va sentenciar l'estació, i les llums halògenes van començar a parpellejar, apagant-se una a una. «Jo no vaig ser clausurada per un error tècnic. Jo vaig deformar les vies amb la meva pròpia voluntat la nit abans de la inauguració. Em feia pànic que la vostra vulgaritat humana em destruís la perfecció.» El fred em va glaçar la sang quan vaig adonar-me que la porta de tanca de l'andana havia desaparegut. «I ara que m'has tocat i has trencat el meu dejuni de mig segle, m'he adonat que un museu perfecte necessita, almenys, una escultura permanent.» Mentre el ciment de terra començava a pujar lentament pels meus turmells, endurint-se al voltant de la meva pell, l'estació va sospirar alleujada: «Benvingut a la teva eternitat.»