L'espera paga la pena

Era un matí qualsevol quan la Marta es va despertar. Es va llevar, va anar al lavabo, va anar a la cuina a esmorzar, es va vestir, es va rentar les dents i va marxar. Sempre feia el mateix, la mateixa rutina, les mateixes coses. I quan acabava, sempre anava a la parada d'autobús, mirava i mirava; mai es cansava. Mirava com passava un autobús rere l'altre, com parava, com obria les portes, com baixava i pujava la gent i com se n'anava. Això ho feia cada dia, es quedava fins a l'últim autobús i llavors tornava cap a casa. La gent la mirava estranyada i comentava: "Què deu esperar?", però ella continuava i continuava esperant.
Un dia, la Marta va tornar a fer el mateix: es va llevar, va anar al lavabo, va anar a la cuina a esmorzar, es va vestir, es va rentar les dents i va tornar a marxar a la parada d'autobús. Però aquell dia, la Marta va tenir una gran sorpresa, ja que en anar a la parada es va trobar el seu pare, la persona que havia estat esperant tot aquell temps.