Autor/a
Jovipu
Categoria
Relat lliure
L'etern retorn de la linea 3
El trajecte entre Fontana i Liceu dura poc més de vuit minuts, però per a l’Adrià, aquell interval s’havia convertit en la mesura de tota una vida. Ella pujava sempre al segon vagó. Portava un llibre, potser de poemes, potser una agenda on anotava secrets que ell, des de la distància de la barra de ferro on es recolzava, intentava desxifrar.
L’Adrià no només la mirava; la inventava. En el sotrac de les vies de la Línia Verda, ell decidia que el seu somriure lleu era fruit d’un record feliç a la Costa Brava, que el seu perfum feia olor de gessamí i pluja, i que la seva veu tindria la textura del vellut. La idealització era un mur infranquejable: ella era la dona que ho entenia tot sense dir res, l'ànima bessona que el destí havia decidit col·locar en un transport públic a 1,20 euros el viatge.
En la seva ment, ell ja havia trencat el gel mil vegades. "T’agrada aquest autor?", li deia en un escenari on ella aixecava la vista, el reconeixia i el món s'aturava entre Drassanes i Paral·lel. S'imaginava el primer cafè a la Plaça Reial, les converses fins a la matinada i el primer petó sota els porxos.
Un dimarts, l’Adrià va decidir que la ficció no era suficient. Va sortir de la feina abans d’hora i es va aturar en una floristeria de Gràcia. Va comprar un ram de tulipes blanques i tulipes grogues, embolicades en un paper de seda elegant. Tenia les mans suades i el cor li bategava amb una violència que semblava competir amb el soroll del comboi que s'acostava.
Va baixar a l'andana. El tren va arribar amb la seva bufada d'aire calent i sec. Les portes es van obrir. L’Adrià va entrar al segon vagó, buscant amb la mirada aquell recull de poemes, aquella silueta que ja formava part del seu mapa emocional
El vagó era ple de cares cansades, turistes amb motxilles i adolescents amb auriculars. Però el seu seient, el seient on ella solia seure prop de la finestra que només mostrava foscor, estava ocupat per un home que mirava el mòbil amb indiferència.
Ella no hi era.
L'Adrià va esperar una parada. I una altra. El trajecte es va fer etern, però el buit que ella havia deixat era encara més gran que la seva absència física. Es va adonar de la bogeria: s'havia enamorat d'un fantasma, d'una projecció de les seves pròpies mancances. El ram de flors, que moments abans semblava un tiquet cap a la felicitat, ara li pesava com si fos de plom. Se sentia ridícul, un anacronisme vivent enmig d'una multitud que no creia en els miracles del metro.
Quan el tren va arribar a Espanya, l’Adrià es va aixecar. Amb un moviment lent i gairebé ritual, va deixar el ram de tulipes sobre el seient buit que acabava d'alliberar-se al seu costat.
Es va baixar del vagó sense mirar enrere. A través del vidre, abans que el tren tornés a engolir-se en el túnel, va veure com els passatgers giraven el cap. Una dona gran va tocar les flors amb la punta dels dits, amb curiositat; un jove va somriure de costat, preguntant-se quina tragèdia o quina celebració s'havia oblidat allí.
El ram es va quedar sol, un esclat de color blanc i groc en un món de grisos, observant amb la seva bellesa muda com la gent seguia el seu camí, ignorant que aquelles flors eren el cadàver d'una història d'amor que mai va arribar a néixer.
L’Adrià no només la mirava; la inventava. En el sotrac de les vies de la Línia Verda, ell decidia que el seu somriure lleu era fruit d’un record feliç a la Costa Brava, que el seu perfum feia olor de gessamí i pluja, i que la seva veu tindria la textura del vellut. La idealització era un mur infranquejable: ella era la dona que ho entenia tot sense dir res, l'ànima bessona que el destí havia decidit col·locar en un transport públic a 1,20 euros el viatge.
En la seva ment, ell ja havia trencat el gel mil vegades. "T’agrada aquest autor?", li deia en un escenari on ella aixecava la vista, el reconeixia i el món s'aturava entre Drassanes i Paral·lel. S'imaginava el primer cafè a la Plaça Reial, les converses fins a la matinada i el primer petó sota els porxos.
Un dimarts, l’Adrià va decidir que la ficció no era suficient. Va sortir de la feina abans d’hora i es va aturar en una floristeria de Gràcia. Va comprar un ram de tulipes blanques i tulipes grogues, embolicades en un paper de seda elegant. Tenia les mans suades i el cor li bategava amb una violència que semblava competir amb el soroll del comboi que s'acostava.
Va baixar a l'andana. El tren va arribar amb la seva bufada d'aire calent i sec. Les portes es van obrir. L’Adrià va entrar al segon vagó, buscant amb la mirada aquell recull de poemes, aquella silueta que ja formava part del seu mapa emocional
El vagó era ple de cares cansades, turistes amb motxilles i adolescents amb auriculars. Però el seu seient, el seient on ella solia seure prop de la finestra que només mostrava foscor, estava ocupat per un home que mirava el mòbil amb indiferència.
Ella no hi era.
L'Adrià va esperar una parada. I una altra. El trajecte es va fer etern, però el buit que ella havia deixat era encara més gran que la seva absència física. Es va adonar de la bogeria: s'havia enamorat d'un fantasma, d'una projecció de les seves pròpies mancances. El ram de flors, que moments abans semblava un tiquet cap a la felicitat, ara li pesava com si fos de plom. Se sentia ridícul, un anacronisme vivent enmig d'una multitud que no creia en els miracles del metro.
Quan el tren va arribar a Espanya, l’Adrià es va aixecar. Amb un moviment lent i gairebé ritual, va deixar el ram de tulipes sobre el seient buit que acabava d'alliberar-se al seu costat.
Es va baixar del vagó sense mirar enrere. A través del vidre, abans que el tren tornés a engolir-se en el túnel, va veure com els passatgers giraven el cap. Una dona gran va tocar les flors amb la punta dels dits, amb curiositat; un jove va somriure de costat, preguntant-se quina tragèdia o quina celebració s'havia oblidat allí.
El ram es va quedar sol, un esclat de color blanc i groc en un món de grisos, observant amb la seva bellesa muda com la gent seguia el seu camí, ignorant que aquelles flors eren el cadàver d'una història d'amor que mai va arribar a néixer.