Autor/a
Nia
Categoria
Relat lliure
L'Home Cadernera
Escoltin aquest xerric. No és vellesa, és el record de les corbes tancades d'Urquinaona que encara em ressona a la meva espinada de ferro. A mitjans dels cinquanta, el meu món no era aquest silenci de vitrina, era un brogit constant de gavardines grises i presses de color de cendra. Però un matí, la rutina es va trencar. L'aire dels meus túnels, acostumat al greix i a la pols de ciutat, es va veure inundat de cop pel polsim del camí, per una olor de terra seca i llunyana que algú portava cosida a la pell.
Ell va entrar per la meva porta com qui envaeix una església: amb una maleta lligada amb cordills i una petita gàbia coberta amb un drap de quadres. Era un home de mans nuoses, d'aquelles que s'han barallat amb el camp fins a arrencar-li el nom, i portava l’esparvament pintat en uns ulls que buscaven al meu sostre de caoba una explicació a aquell miracle d’acer que rugia sota els seus peus. Pobre home, es va quedar allà plantat, paralitzat vora el llindar, agafant la gàbia amb tanta força que els artells se li van quedar blancs. Mirava les meves motllures daurades amb una reverència que em va fer coure la fusta, per a ell, jo no era un transport públic, era un palau prohibit. No gosava fer ni un pas, tement que les seves espardenyes brutes fossin un pecat contra el meu terra envernissat.
La tensió al meu interior era espessa, de la que es talla amb un ganivet. Els convidats de sempre, aquells senyors de diari i maletí, el miraven amb la distància gèlida que la ciutat imposa al foraster. Però el destí té les seves pròpies parades, ja ho saben. En un revolt brusc, allà on les meves vies es queixen amb un crit de ferro, l'home va perdre l'equilibri i la gàbia va picar contra un banc. El drap va lliscar terra avall i el miracle va esclatar: el caderner va deixar anar un refilet net i cristal·lí que va omplir la meva cavitat de fusta com si fos primavera en plena negror del túnel.
El silenci va ser absolut. L'home, avergonyit, va intentar tapar l’ocell amb el rostre encès de dalt a baix. Però alguna cosa va canviar. Un oficinista de gest agre, d'aquells que semblen haver oblidat el color del cel, va tancar el diari i, amb una solemnitat que em va fer vibrar fins als motors, li va cedir el lloc amb una inclinació de cap. L'immigrant es va asseure i va deixar anar un sospir que em va arribar fins al xassís. En aquell moment, va deixar de ser un estrany per convertir-se en el meu convidat d'honor.
Aquell viatge va ser breu al rellotge, però etern a la memòria. Ara ja tenia una nova funció: ser la primera llar dels qui arribaven a Barcelona sense res més que una gàbia, un somni i un sospir.
Ell va entrar per la meva porta com qui envaeix una església: amb una maleta lligada amb cordills i una petita gàbia coberta amb un drap de quadres. Era un home de mans nuoses, d'aquelles que s'han barallat amb el camp fins a arrencar-li el nom, i portava l’esparvament pintat en uns ulls que buscaven al meu sostre de caoba una explicació a aquell miracle d’acer que rugia sota els seus peus. Pobre home, es va quedar allà plantat, paralitzat vora el llindar, agafant la gàbia amb tanta força que els artells se li van quedar blancs. Mirava les meves motllures daurades amb una reverència que em va fer coure la fusta, per a ell, jo no era un transport públic, era un palau prohibit. No gosava fer ni un pas, tement que les seves espardenyes brutes fossin un pecat contra el meu terra envernissat.
La tensió al meu interior era espessa, de la que es talla amb un ganivet. Els convidats de sempre, aquells senyors de diari i maletí, el miraven amb la distància gèlida que la ciutat imposa al foraster. Però el destí té les seves pròpies parades, ja ho saben. En un revolt brusc, allà on les meves vies es queixen amb un crit de ferro, l'home va perdre l'equilibri i la gàbia va picar contra un banc. El drap va lliscar terra avall i el miracle va esclatar: el caderner va deixar anar un refilet net i cristal·lí que va omplir la meva cavitat de fusta com si fos primavera en plena negror del túnel.
El silenci va ser absolut. L'home, avergonyit, va intentar tapar l’ocell amb el rostre encès de dalt a baix. Però alguna cosa va canviar. Un oficinista de gest agre, d'aquells que semblen haver oblidat el color del cel, va tancar el diari i, amb una solemnitat que em va fer vibrar fins als motors, li va cedir el lloc amb una inclinació de cap. L'immigrant es va asseure i va deixar anar un sospir que em va arribar fins al xassís. En aquell moment, va deixar de ser un estrany per convertir-se en el meu convidat d'honor.
Aquell viatge va ser breu al rellotge, però etern a la memòria. Ara ja tenia una nova funció: ser la primera llar dels qui arribaven a Barcelona sense res més que una gàbia, un somni i un sospir.