Autor/a
Marinneri
Categoria
Relat lliure
L'home de l'autobús
Com cada dia a mig matí vaig sortir de l’oficina per fer un descans i prendre un cafè al bar de confiança, a la confluència dels carrers Capità Arenas i Manuel de Falla.
—Bon dia! —va exclamar el cambrer des de darrere la barra—. El de sempre?
Vaig assentir mentre m’asseia en un extrem de la barra i, de seguida, tenia davant meu un cafè amb llet tradicional.
En un gest instintiu vaig anar a buscar el meu mòbil a la butxaca, però la vaig trobar buida.
—Merda…
—Què passa? —em va preguntar el cambrer.
—Res greu, m’he deixat el mòbil.
—Aprofita i desconnecta —sentencià.
Vaig encongir les espatlles i vaig fer un glop del cafè, mentre deixava que els meus ulls es perdessin en la gent i el lloc que m’envoltava, fins que es van aturar en un home que hi havia al carrer.
Era un vuitantí que semblava conservar-se prou bé, però el seu aire decaigut i trist era el que el feien destacar per sobre els altres. Anava ben vestit i seia sobre una barana verda i arrepenjava ambdues mans sobre un bastó de fusta.
Sense deixar d’observar-lo vaig preguntar:
—Qui és aquell home?
El cambrer, que va veure cap a on mirava, va respondre:
—Qui? L’home de l’autobús?
—L’home de l’autobús? —vaig repetir, encuriosit.
—Sí, no l’havies vist mai?
Vaig sacsejar el cap negativament.
—Perquè sempre bado amb el mòbil.
—Doncs hi és sempre —respongué.
Vaig tornar a mirar l’home.
—I per què li diuen l’home de l’autobús, si per aquí no en passa cap?
El cambrer va somriure com si amagués un secret.
—Pots anar a preguntar-li —va dir—, segur que li agrada que algú parli amb ell, ara fa temps que el veig més ensopit.
Vaig aixecar una cella suspicaç, però li vaig demanar que em fes un altre cafè amb llet, però que fos per portar i que el meu me’l poses en un got de paper.
Amb les dues begudes calentes a les mans, vaig sortir del bar i em vaig encaminar cap a l’altra banda del carrer, allà on l’home de l’autobús seia a veure passar el temps.
—Bon dia, puc acompanyar-lo? —vaig dir assenyalant un tros de barana al costat del que seia ell.
—Oi, tant.
Vaig seure i li vaig allargar el got de cafè amb llet.
—Tingui, pel fred.
L’home em va mirar, va mirar el got i el va agafar.
—Gràcies —respongué abans de xarrupar-ne una mica.
El rostre se li va il·luminar.
Passat un temps prudencial vaig dir:
—Li puc fer una pregunta?
Em va mirar de reüll.
—És perquè em diuen l’home de l’autobús?
Avergonyit, vaig assentir.
—Perdó, només…
—No hi ha res a perdonar, ara feia temps que ningú m’ho preguntava —em va tallar amb un ampli somriure.
Va beure una mica més del seu cafè i, sense mirar-me, va començar a parlar:
—Em diuen l’home de l’autobús perquè sempre sec aquí a esperar-lo.
—Però si no en passa cap.
—Ho sé, però durant gairebé quaranta anys en va passar un que jo agafava cada dia per anar a la feina. —Va fer una pausa i va mirar amb aire nostàlgic al seu voltant—. I ara que no treballo i no tinc res més a fer, m’estic aquí com he fet durant tota la meva vida. Primer, quan era jubilat i encara passava l’autobús m’asseia a la parada i saludava als conductors, però quan van treure la línia i la parada, la força del costum em va fer continuar estant aquí.
El vaig observar detingudament i em vaig preguntar si també arribaria a lligar-me d’aquesta manera a la rutina del dia a dia.
Llavors, vaig preguntar:
—I de què treballava?
Va somriure.
—Aquesta és una altra història, vine demà i te l’explico.
I llavors ho vaig tenir clar, a partir de llavors, quan anés a fer el descans, em deixaria el mòbil a l’oficina.
—Bon dia! —va exclamar el cambrer des de darrere la barra—. El de sempre?
Vaig assentir mentre m’asseia en un extrem de la barra i, de seguida, tenia davant meu un cafè amb llet tradicional.
En un gest instintiu vaig anar a buscar el meu mòbil a la butxaca, però la vaig trobar buida.
—Merda…
—Què passa? —em va preguntar el cambrer.
—Res greu, m’he deixat el mòbil.
—Aprofita i desconnecta —sentencià.
Vaig encongir les espatlles i vaig fer un glop del cafè, mentre deixava que els meus ulls es perdessin en la gent i el lloc que m’envoltava, fins que es van aturar en un home que hi havia al carrer.
Era un vuitantí que semblava conservar-se prou bé, però el seu aire decaigut i trist era el que el feien destacar per sobre els altres. Anava ben vestit i seia sobre una barana verda i arrepenjava ambdues mans sobre un bastó de fusta.
Sense deixar d’observar-lo vaig preguntar:
—Qui és aquell home?
El cambrer, que va veure cap a on mirava, va respondre:
—Qui? L’home de l’autobús?
—L’home de l’autobús? —vaig repetir, encuriosit.
—Sí, no l’havies vist mai?
Vaig sacsejar el cap negativament.
—Perquè sempre bado amb el mòbil.
—Doncs hi és sempre —respongué.
Vaig tornar a mirar l’home.
—I per què li diuen l’home de l’autobús, si per aquí no en passa cap?
El cambrer va somriure com si amagués un secret.
—Pots anar a preguntar-li —va dir—, segur que li agrada que algú parli amb ell, ara fa temps que el veig més ensopit.
Vaig aixecar una cella suspicaç, però li vaig demanar que em fes un altre cafè amb llet, però que fos per portar i que el meu me’l poses en un got de paper.
Amb les dues begudes calentes a les mans, vaig sortir del bar i em vaig encaminar cap a l’altra banda del carrer, allà on l’home de l’autobús seia a veure passar el temps.
—Bon dia, puc acompanyar-lo? —vaig dir assenyalant un tros de barana al costat del que seia ell.
—Oi, tant.
Vaig seure i li vaig allargar el got de cafè amb llet.
—Tingui, pel fred.
L’home em va mirar, va mirar el got i el va agafar.
—Gràcies —respongué abans de xarrupar-ne una mica.
El rostre se li va il·luminar.
Passat un temps prudencial vaig dir:
—Li puc fer una pregunta?
Em va mirar de reüll.
—És perquè em diuen l’home de l’autobús?
Avergonyit, vaig assentir.
—Perdó, només…
—No hi ha res a perdonar, ara feia temps que ningú m’ho preguntava —em va tallar amb un ampli somriure.
Va beure una mica més del seu cafè i, sense mirar-me, va començar a parlar:
—Em diuen l’home de l’autobús perquè sempre sec aquí a esperar-lo.
—Però si no en passa cap.
—Ho sé, però durant gairebé quaranta anys en va passar un que jo agafava cada dia per anar a la feina. —Va fer una pausa i va mirar amb aire nostàlgic al seu voltant—. I ara que no treballo i no tinc res més a fer, m’estic aquí com he fet durant tota la meva vida. Primer, quan era jubilat i encara passava l’autobús m’asseia a la parada i saludava als conductors, però quan van treure la línia i la parada, la força del costum em va fer continuar estant aquí.
El vaig observar detingudament i em vaig preguntar si també arribaria a lligar-me d’aquesta manera a la rutina del dia a dia.
Llavors, vaig preguntar:
—I de què treballava?
Va somriure.
—Aquesta és una altra història, vine demà i te l’explico.
I llavors ho vaig tenir clar, a partir de llavors, quan anés a fer el descans, em deixaria el mòbil a l’oficina.