Autor/a
Antaviana
Categoria
Relat lliure
L'idil·li del metro
—Ai, hola! —va dir ella i es va asseure al seu costat. El vagó estava ple de gom a gom i aquell era l’únic seient lliure.
—Com va? —va contestar ell sorprès.
—Ui, perdona, no sé on tenia el cap…—va respondre ella adonant-se de qui era en enfocar la fesomia tantes vegades retratada. Es va aixecar avergonyida.
—No, no, no pateixis —va contestar ell agafant-la del braç i fent-la seure.
Qualsevol altre dia n’hauria acceptat les disculpes i l’hauria deixada fugir, però aquell dia s’havia llevat tan vell! Se sentia tan gris, tan cansat...
— I doncs, cap on vas? —va preguntar.
Ella va respondre amb una veu molt agradable. No tenia res d’especial, ell tot d’una va entendre el concepte d’aura que tant havia escoltat.
Les paraules van anar fluint, amb el temps no recordaria exactament de què havien parlat, potser van trobar llocs comuns o potser només van parlar del temps. Les parades de la línia verda es van anar succeint i amb elles els fotogrames d’una conversa que va donar molt de si: ell es va sentir com a casa, ella no se’n sabia avenir.
Ell va ser el primer a aixecar-se, es va acomiadar amb un gran somriure i un fins aviat sincer. Ella es va acomodar a la cadira, maleint la foto que s’havia oblidat de fer.
L’any següent, a un concert a la Pobla, ella somriuria des de baix de l’escenari, i ell recordant aquell sorprenent viatge li faria un gest. La cançó de l'idil·li del metro la compondria uns anys després.
—Com va? —va contestar ell sorprès.
—Ui, perdona, no sé on tenia el cap…—va respondre ella adonant-se de qui era en enfocar la fesomia tantes vegades retratada. Es va aixecar avergonyida.
—No, no, no pateixis —va contestar ell agafant-la del braç i fent-la seure.
Qualsevol altre dia n’hauria acceptat les disculpes i l’hauria deixada fugir, però aquell dia s’havia llevat tan vell! Se sentia tan gris, tan cansat...
— I doncs, cap on vas? —va preguntar.
Ella va respondre amb una veu molt agradable. No tenia res d’especial, ell tot d’una va entendre el concepte d’aura que tant havia escoltat.
Les paraules van anar fluint, amb el temps no recordaria exactament de què havien parlat, potser van trobar llocs comuns o potser només van parlar del temps. Les parades de la línia verda es van anar succeint i amb elles els fotogrames d’una conversa que va donar molt de si: ell es va sentir com a casa, ella no se’n sabia avenir.
Ell va ser el primer a aixecar-se, es va acomiadar amb un gran somriure i un fins aviat sincer. Ella es va acomodar a la cadira, maleint la foto que s’havia oblidat de fer.
L’any següent, a un concert a la Pobla, ella somriuria des de baix de l’escenari, i ell recordant aquell sorprenent viatge li faria un gest. La cançó de l'idil·li del metro la compondria uns anys després.