Autor/a
Em_vull_jubilar
Categoria
Relat lliure
Línia de circumval·lació
Pensant en relats, estic recordant quan, devia tenir dotze o tretze anys, a mitjans dels anys setanta del segle XX, hi havia algunes línies d’autobús que feien recorregut de circumval·lació. Tinc molt present l’antic 23. En algun tram coincidia una estona amb l’antic 22, que encara existeix però ara va al Carmel. Jo parlo de quan anava a la Creu de Pedralbes. La circumval·lació era una cosa estupenda, fantàstica. Podies agafar l’autobús en una parada del seu recorregut i no tenia ni origen ni final. Pujaves, pagaves el bitllet al revisor, aquell home que anava assegut a una mena de cabina al darrere, perquè s’hi pujava pel darrere. I estava “prohibido hablar con el conductor”, suposo que el tenien castigat. Podies tornar a baixar al mateix lloc on havies pujat, amb el mateix bitllet. En els que no feien circumval·lació, quan arribaves a la parada de final, et feien fora.
Alguns dissabtes, si els amics estaven ocupats amb les seves obligacions familiars i jo no, i havia pogut estalviar els calers per al bitllet, m’agradava anar a la parada del Passeig de Sant Gervasi, a tocar de la Rotonda, i pujar al 23. Feia una volta que a mi em semblava rodona per Barcelona. Baixava per la República Argentina, creuava Gràcia fins a arribar a la Diagonal. Després, per algun carrer de l’Eixample, que ara no us sabria dir quin era, però em penso que era el Passeig de Gràcia, s’aturava una mica més a la Plaça de Catalunya, però llavors agafava Fontanella i Via Laietana i baixava cap al port. El port encara era un obstacle davant del mar. Només podies intuir que era darrere els "tinglados", perquè aleshores de vegades se sentia l’olor de mar. Des de Correus seguia el Passeig de Colom, fins al monument i Rambla amunt. De nou creuava la Plaça Catalunya, però ara anava cap al Carrer Aribau, per la Ronda Universitat, i, apa, Aribau amunt. Quan trobava la Via Augusta, feia el gir a l’esquerra. Un tros de la Via Augusta i a pujar per Santaló, fins a la Plaça d’Adrià, quan li dèiem Adriano. El petit tram del Carrer d’Herzegovina i, pam, resulta que aleshores, Muntaner, des d’aquí, tenia un carril de pujada. L’autobús arribava a la Plaça de la Bonanova, girava a la dreta i seguia pel Passeig de Sant Gervasi. A la placeta de la Rotonda, o del trenet, ara li diem la Plaça Kennedy, i allà em tornava a baixar de l’autobús. Quan volies fer un viatge trencador, en lloc d’agafar el 23 al Passeig de Sant Gervasi, entre Balmes i el Passatge Forasté, podies anar a l’altra banda, davant la Tamarita, quan encara era una finca privada, i allà hi havia la parada del 22 i el 23, en sentit contrari.
Eren uns viatges estratosfèrics. Tenies el món davant teu sense haver de moure’t de lloc. Veies totes les aventures, les misèries i les grandeses que passaven a la petita gran ciutat que és Barcelona. Ara té menys màgia. No perquè jo sigui més gran i hagi deixat de creure en la màgia, no. És perquè ara tenim les targetes, les T-Usual, les T-Casual, el bitllet senzill, la targeta jove —jo no, ja no em toca—, però l’autobús ja no fa circumval·lació.
L’únic perill era, algun cop m’havia passat, equivocar-te d’autobús i adonar-te que havies pujat al 22, quan deixava de compartir el recorregut. Perquè llavors no et quedava altre remei que girar cua i desfer tot el camí a peu. Ja m’havia gastat tots els diners en el bitllet d’anada.
Alguns dissabtes, si els amics estaven ocupats amb les seves obligacions familiars i jo no, i havia pogut estalviar els calers per al bitllet, m’agradava anar a la parada del Passeig de Sant Gervasi, a tocar de la Rotonda, i pujar al 23. Feia una volta que a mi em semblava rodona per Barcelona. Baixava per la República Argentina, creuava Gràcia fins a arribar a la Diagonal. Després, per algun carrer de l’Eixample, que ara no us sabria dir quin era, però em penso que era el Passeig de Gràcia, s’aturava una mica més a la Plaça de Catalunya, però llavors agafava Fontanella i Via Laietana i baixava cap al port. El port encara era un obstacle davant del mar. Només podies intuir que era darrere els "tinglados", perquè aleshores de vegades se sentia l’olor de mar. Des de Correus seguia el Passeig de Colom, fins al monument i Rambla amunt. De nou creuava la Plaça Catalunya, però ara anava cap al Carrer Aribau, per la Ronda Universitat, i, apa, Aribau amunt. Quan trobava la Via Augusta, feia el gir a l’esquerra. Un tros de la Via Augusta i a pujar per Santaló, fins a la Plaça d’Adrià, quan li dèiem Adriano. El petit tram del Carrer d’Herzegovina i, pam, resulta que aleshores, Muntaner, des d’aquí, tenia un carril de pujada. L’autobús arribava a la Plaça de la Bonanova, girava a la dreta i seguia pel Passeig de Sant Gervasi. A la placeta de la Rotonda, o del trenet, ara li diem la Plaça Kennedy, i allà em tornava a baixar de l’autobús. Quan volies fer un viatge trencador, en lloc d’agafar el 23 al Passeig de Sant Gervasi, entre Balmes i el Passatge Forasté, podies anar a l’altra banda, davant la Tamarita, quan encara era una finca privada, i allà hi havia la parada del 22 i el 23, en sentit contrari.
Eren uns viatges estratosfèrics. Tenies el món davant teu sense haver de moure’t de lloc. Veies totes les aventures, les misèries i les grandeses que passaven a la petita gran ciutat que és Barcelona. Ara té menys màgia. No perquè jo sigui més gran i hagi deixat de creure en la màgia, no. És perquè ara tenim les targetes, les T-Usual, les T-Casual, el bitllet senzill, la targeta jove —jo no, ja no em toca—, però l’autobús ja no fa circumval·lació.
L’únic perill era, algun cop m’havia passat, equivocar-te d’autobús i adonar-te que havies pujat al 22, quan deixava de compartir el recorregut. Perquè llavors no et quedava altre remei que girar cua i desfer tot el camí a peu. Ja m’havia gastat tots els diners en el bitllet d’anada.