Autor/a
ury58
Categoria
Relat lliure
LÍNIA FANTASMA
Hi ha línies que no apareixen als mapes.
No parlo de traçats suprimits ni de túnels abandonats per falta de pressupost. Parlo d'una línia que mai no va ser planificada, i tanmateix existeix. Una línia sense número, sense nom, sense origen. El seu rastre només el troben aquells que no el cerquen.
Vaig descobrir-la una nit plujosa de març, després d’una reunió avorrida i massa vi negre. Volia tornar a casa, però em vaig perdre entre les escales metàl·liques de l’estació d'Universitat. El passadís em semblava més llarg del que recordava, i els anuncis a les parets... estaven escrits en una llengua que no vaig reconèixer.
Quan vaig arribar a l’andana, no hi havia ningú. Cap indicació de línia ni color. Només un rètol rovellat amb una paraula esborrada: Numen. El rellotge electrònic penjava com un cadàver penedit, i el silenci pesava com si l’aire mateix hagués estat segellat.
El tren va arribar sense llum. Va emergir del túnel com una ombra feta ferro, amb un grinyol antic, gairebé orgànic. Les portes es van obrir sense so.
Vaig pujar.
A dins, no hi havia passatgers, només cadires cobertes de pols i un refilet de música que semblava sorgir de cap lloc. El vagó feia olor de llibres cremats i floridura vella. Vaig seure, hipnotitzat, mentre la veu de megafonia —dolça, antiga, i alhora cruel— anunciava la següent parada:
«Memòria... propera parada: Memòria...»
Les estacions passaven, cada una més irreal que l’anterior. Oblit. Promesa. Miratge. Lluita. Ferida. A cada parada, la llum canviava de to i les parets revelaven grafits antics, cares que semblaven reconèixer-me, ulls que m’havien vist abans.
Hi havia rostres d’infants que mai vaig tenir, de mares que no vaig acomiadar, de decisions que vaig negar-me a recordar. I llavors, en una estació buida, algú va pujar. Era jo. Però més jove. Amb ulls plens d’un foc que jo havia perdut.
Va seure davant meu i va parlar amb una veu que era la meva i no ho era:
—Has vingut massa tard. La línia no espera. Només mostra. Només recorda.
—Què és aquest lloc? —vaig murmurar.
—És el que t’has negat a veure. —va respondre— Aquí no hi ha trajecte, només retorn.
En un instant, el tren es va aturar amb una sacsejada. Les portes es van obrir a l’obscuritat pura. Un buit absolut.
Vaig baixar.
L’andana era freda com el metall oblidat i no hi havia sortida. Només una placa oxidada clavada a la paret, amb el nom de l’estació final:
Tu.
Hi havia una altra figura a la foscor. Caminava cap a mi des del túnel, lenta però segura. Portava una màscara feta amb fragments de mirall. Quan es va aturar davant meu, vaig veure cent versions de la meva cara reflectides en ella. Algunes somreien. D’altres ploraven. Una cridava, silenciosa, atrapada darrere del vidre com un crit fossilitzat.
—I ara? —vaig preguntar.
La figura va alçar un dit i el va posar contra els meus llavis.
—Ara recordes. I això és el que et mantindrà viu... o atrapat.
Encara avui, quan baixo al metro, miro de reüll els passadissos laterals. A vegades, entre un anunci i una rajola trencada, sembla que hi bategui un nom, o que s’hi reflecteixi un rostre conegut, un que ja no reconec al mirall.
I aleshores recordo...
Hi ha línies que no porten enlloc.
O potser... a l’únic lloc que sempre hem evitat.
No parlo de traçats suprimits ni de túnels abandonats per falta de pressupost. Parlo d'una línia que mai no va ser planificada, i tanmateix existeix. Una línia sense número, sense nom, sense origen. El seu rastre només el troben aquells que no el cerquen.
Vaig descobrir-la una nit plujosa de març, després d’una reunió avorrida i massa vi negre. Volia tornar a casa, però em vaig perdre entre les escales metàl·liques de l’estació d'Universitat. El passadís em semblava més llarg del que recordava, i els anuncis a les parets... estaven escrits en una llengua que no vaig reconèixer.
Quan vaig arribar a l’andana, no hi havia ningú. Cap indicació de línia ni color. Només un rètol rovellat amb una paraula esborrada: Numen. El rellotge electrònic penjava com un cadàver penedit, i el silenci pesava com si l’aire mateix hagués estat segellat.
El tren va arribar sense llum. Va emergir del túnel com una ombra feta ferro, amb un grinyol antic, gairebé orgànic. Les portes es van obrir sense so.
Vaig pujar.
A dins, no hi havia passatgers, només cadires cobertes de pols i un refilet de música que semblava sorgir de cap lloc. El vagó feia olor de llibres cremats i floridura vella. Vaig seure, hipnotitzat, mentre la veu de megafonia —dolça, antiga, i alhora cruel— anunciava la següent parada:
«Memòria... propera parada: Memòria...»
Les estacions passaven, cada una més irreal que l’anterior. Oblit. Promesa. Miratge. Lluita. Ferida. A cada parada, la llum canviava de to i les parets revelaven grafits antics, cares que semblaven reconèixer-me, ulls que m’havien vist abans.
Hi havia rostres d’infants que mai vaig tenir, de mares que no vaig acomiadar, de decisions que vaig negar-me a recordar. I llavors, en una estació buida, algú va pujar. Era jo. Però més jove. Amb ulls plens d’un foc que jo havia perdut.
Va seure davant meu i va parlar amb una veu que era la meva i no ho era:
—Has vingut massa tard. La línia no espera. Només mostra. Només recorda.
—Què és aquest lloc? —vaig murmurar.
—És el que t’has negat a veure. —va respondre— Aquí no hi ha trajecte, només retorn.
En un instant, el tren es va aturar amb una sacsejada. Les portes es van obrir a l’obscuritat pura. Un buit absolut.
Vaig baixar.
L’andana era freda com el metall oblidat i no hi havia sortida. Només una placa oxidada clavada a la paret, amb el nom de l’estació final:
Tu.
Hi havia una altra figura a la foscor. Caminava cap a mi des del túnel, lenta però segura. Portava una màscara feta amb fragments de mirall. Quan es va aturar davant meu, vaig veure cent versions de la meva cara reflectides en ella. Algunes somreien. D’altres ploraven. Una cridava, silenciosa, atrapada darrere del vidre com un crit fossilitzat.
—I ara? —vaig preguntar.
La figura va alçar un dit i el va posar contra els meus llavis.
—Ara recordes. I això és el que et mantindrà viu... o atrapat.
Encara avui, quan baixo al metro, miro de reüll els passadissos laterals. A vegades, entre un anunci i una rajola trencada, sembla que hi bategui un nom, o que s’hi reflecteixi un rostre conegut, un que ja no reconec al mirall.
I aleshores recordo...
Hi ha línies que no porten enlloc.
O potser... a l’únic lloc que sempre hem evitat.