Autor/a
Marlanca
Categoria
Relat lliure
Línia materna
La meva filla només s’adorm en moviment.
No al moisès.
Ni al cotxet.
Ni tan sols als meus braços.
La L3 és la seva primera cançó de bressol.
A casa nostra, el silenci pesa massa. La nevera fa un soroll que mai m’havia parat a escoltar, el parquet cruix i els veïns desperten quan menys t’ho esperes. Jo respiro fluix, molt fluix, com si l’aire també fos una amenaça que li impedís adormir-se. Però ella, tan ella, té una capacitat admirable per resistir-se al son.
Les Corts. Onze del matí. Baixem les escales amb els ulls mig plorosos i cansats, els seus i els meus, de camí a Vall d’Hebron. Abans va ser casa, després només hospital, ara, segons el dia, es redueix a pediatre.
Les estacions del metro han començat a ordenar-nos la vida.
El comboi arriba i la meva tranquil·litat comença a notar-se. Tan bon punt arrenca i el vagó tremola, se m’escapa un somriure que marca el ritme del que vindrà. El moviment constant pot amb ella. A la segona estació, sempre a la segona, el seu pes queda rendit sobre el meu pit.
Sota terra, Barcelona la bressola.
Tinc el mapa après de memòria. No busco cap destí en concret; mai sé la duració del viatge. Validar la T-usual s’ha convertit en un ritual molt íntim: el preu exacte d’una bona migdiada.
L’àvia, que seu al lloc reservat per a gent gran, et rep amb el mateix somriure de sempre.
L’adolescent, que sense mirar-te, abaixa el volum de la música.
La mare amb cotxet, que et mira amb complicitat.
Sense saber-ho, hem format una comunitat silenciosa al voltant del seu son.
Mentre dorm, miro el plànol de la línia de metro —com si no ho hagués fet ja centenars de vegades— i em fa pensar. Abans de caminar, ja està recorrent tota la ciutat. Abans de dir “mama”, ja coneix el soroll dels altaveus entre estacions.
Hi ha dies que m’agradaria baixar, arribar a algun lloc, tenir un destí clar.
Però llavors es remou una mica, s’enganxa més a mi, i entenc que ara mateix l’únic lloc on hem d’arribar és aquest.
Serà el nostre secret. Ningú més ho sabrà. Ningú podrà entendre el que aquelles hores signifiquen per a nosaltres. Com el vagó del metro es converteix en casa. Com el seu pes, abandonat damunt meu, em recorda que encara som una mica la mateixa persona.
Sé que no serà sempre així.
La nostàlgia, quan el cansament ho permet, també treu el cap.
Arribarà el dia que no recordaré l’ordre de totes les parades de la L3.
Arribarà el moment en què no necessitarà cap túnel ni moviment per adormir-se.
I, sense adonar-me’n, deixarà de voler viatjar a sobre meu.
I jo ho explicaré.
En un relat curt, potser.
Als meus nets.
Els parlaré de la seva mare i de com, abans de tot, s’adormia sota terra mentre la ciutat sencera la bressolava sense que ella ho sabés.
I estic segura que, quan arribi aquell dia, trobaré a faltar aquestes migdiades més del que sóc capaç d’imaginar.
Però ara, de moment, seguiré comprant bitllets sense rumb i deixant passar les estacions.
I penso, sense dir-ho en veu alta, que recomano molt aquesta cançó de bressol.
No al moisès.
Ni al cotxet.
Ni tan sols als meus braços.
La L3 és la seva primera cançó de bressol.
A casa nostra, el silenci pesa massa. La nevera fa un soroll que mai m’havia parat a escoltar, el parquet cruix i els veïns desperten quan menys t’ho esperes. Jo respiro fluix, molt fluix, com si l’aire també fos una amenaça que li impedís adormir-se. Però ella, tan ella, té una capacitat admirable per resistir-se al son.
Les Corts. Onze del matí. Baixem les escales amb els ulls mig plorosos i cansats, els seus i els meus, de camí a Vall d’Hebron. Abans va ser casa, després només hospital, ara, segons el dia, es redueix a pediatre.
Les estacions del metro han començat a ordenar-nos la vida.
El comboi arriba i la meva tranquil·litat comença a notar-se. Tan bon punt arrenca i el vagó tremola, se m’escapa un somriure que marca el ritme del que vindrà. El moviment constant pot amb ella. A la segona estació, sempre a la segona, el seu pes queda rendit sobre el meu pit.
Sota terra, Barcelona la bressola.
Tinc el mapa après de memòria. No busco cap destí en concret; mai sé la duració del viatge. Validar la T-usual s’ha convertit en un ritual molt íntim: el preu exacte d’una bona migdiada.
L’àvia, que seu al lloc reservat per a gent gran, et rep amb el mateix somriure de sempre.
L’adolescent, que sense mirar-te, abaixa el volum de la música.
La mare amb cotxet, que et mira amb complicitat.
Sense saber-ho, hem format una comunitat silenciosa al voltant del seu son.
Mentre dorm, miro el plànol de la línia de metro —com si no ho hagués fet ja centenars de vegades— i em fa pensar. Abans de caminar, ja està recorrent tota la ciutat. Abans de dir “mama”, ja coneix el soroll dels altaveus entre estacions.
Hi ha dies que m’agradaria baixar, arribar a algun lloc, tenir un destí clar.
Però llavors es remou una mica, s’enganxa més a mi, i entenc que ara mateix l’únic lloc on hem d’arribar és aquest.
Serà el nostre secret. Ningú més ho sabrà. Ningú podrà entendre el que aquelles hores signifiquen per a nosaltres. Com el vagó del metro es converteix en casa. Com el seu pes, abandonat damunt meu, em recorda que encara som una mica la mateixa persona.
Sé que no serà sempre així.
La nostàlgia, quan el cansament ho permet, també treu el cap.
Arribarà el dia que no recordaré l’ordre de totes les parades de la L3.
Arribarà el moment en què no necessitarà cap túnel ni moviment per adormir-se.
I, sense adonar-me’n, deixarà de voler viatjar a sobre meu.
I jo ho explicaré.
En un relat curt, potser.
Als meus nets.
Els parlaré de la seva mare i de com, abans de tot, s’adormia sota terra mentre la ciutat sencera la bressolava sense que ella ho sabés.
I estic segura que, quan arribi aquell dia, trobaré a faltar aquestes migdiades més del que sóc capaç d’imaginar.
Però ara, de moment, seguiré comprant bitllets sense rumb i deixant passar les estacions.
I penso, sense dir-ho en veu alta, que recomano molt aquesta cançó de bressol.