Línia negra

Els van convocar de nit, entre setmana, quan ja no circula el metro. En Lluc no es creia la seva bona sort; ell, que participava a tots els sortejos possibles i a qui mai no havia tocat res, era un dels afortunats.
Uns quants desconeguts acompanyats per un guia van baixar a la via. Les úniques recomanacions era dur calçat còmode i anar tots junts. En començar la caminada, molts dels visitants van encendre la llanterna del mòbil. Ell no tenia gairebé bateria.
Amb l’estació il•luminada al darrera, l’entrada al túnel es dibuixava fosca negra, com gola de llop. El silenci era semblant al de l’inici d’un espectacle. Se sentien algunes veus xiuxiuejar, com si no gosessin molestar. Avançaven en fila índia. L’olor de resclosit era intensa. La pols que s’aixecava en les passes es colava pels narius i espessia l’aire. Van sentir-se alguns estossecs. En Lluc es va posar un caramel a la boca.
Necessitava més emoció. Li venia de gust captar la foscor, establir un diàleg personal amb l’espai. Seguir les vies, notar les travesses, tocar el fred dels rails; experimentar la sensació especial d’estar en un indret obscur i tancat, aïllat, com el que puja sense companyia a una muntanya de nit per contemplar les estrelles, com devia sentir-se Teseu al laberint. Va alentir les passes i es va quedar enrere. Els altres, cada cop més distants, només eren una fila de cuques de llum. Gaudia d’estar ell sol en la negror.
L’olor de tancat se li havia instal•lat a dins i no respirava bé. Panteixava i les cames li feien figa. De sobte unes pessigolles al turmell i, en fer un moviment brusc, se’l va torçar. Va sentir un xisclet animal i va imaginar un ratolinet espantat per les visites inhabituals. Li feia mal el peu i sabia que ja no es podria atansar als altres. Quan va notar un alè al clatell es va atabalar. Els punts de llum havien desaparegut.
De nou una bufada forta, un llampec de llum. Una ombra. Va començar a córrer a les fosques, coixejant. A les palpentes va notar un cos, que va escapolir-se; ell també va fugir. Les vies s’obrien en quatre direccions. Va triar la primera a la dreta, va seguir corrents; un altre desviament, altre cop la primera a la dreta. Un xiulet el va empènyer al costat, encaixat en una mena de cavitat a la paret de rajoles esquerdada pel temps. Un metro estrany va escolar-se al davant, com una estrella fugaç. Va entreveure que els vagons eren de colors pàl•lids: uns amb seient de fusta i els del davant, amb seients entapissats. A dins dels vagons es veia gent demacrada, amb barrets antics i roba passada de moda.
Amb la boca seca, les mans tremoloses i suades, les cames rígides i el cor a cent, va aconseguir sortir del forat i, tot arrossegant el peu, va apropar-se a l’andana de l’estació inutilitzada que s’albirava al fons. Una llum tènue il•luminava fotografies groguenques amb textos al peu que parlaven d’antics projectes, de propostes de canvi. Amb dificultat va reconèixer els espais de la seva ciutat.
Altre cop un comboi es va apropar, va aturar-se a l’andana i ell hi va pujar. Una olor d’humitat rància va envoltar-lo. La gent el contemplava amb llàstima; un nen, amb mirada esparverada, li feia que no amb el cap, un nen que semblava reconèixer-lo, un nen semblant al seu pare.
Massa tard! El metro va arrencar amb un crit estrident. La pròpia història atrapada en una altra dimensió, com si sempre hi estigués destinat. Condemnat a vagar eternament a la línia negra, la línia circular, la línia amb una única estació.