Línia perduda

El sistema de mobilitat com a metàfora total.
Va entrar al metro a les vuit del matí. Ara són les set de la tarda i encara no ha sortit. No sap si és dimarts o dijous. O si el metro és realment un sistema de transport o un laberint dissenyat per un arquitecte amb deliris d’Escher.
Mapes que es contradiuen. Línies que no porten enlloc. Escales que pugen, però no arriben a cap andana, només a altres escales. I la gent. Gent que camina, corre, s’atura de sobte, treu el mòbil i torna a córrer. Semblen saber on van, però ningú arriba mai.
Passadissos amb fortor de suor i ambientador industrial. Portes que s’obren i es tanquen sense sentit, amb aquell xiulet breu que fa que la gent entri i surti corrent del vagó, com si algú hagués premut un ressort invisible. Túnels que connecten estacions amb noms que no recorda haver vist mai al plànol. “Maragall? Urquinaona? Vall d’Hebron?” Podrien ser planetes. O acudits.
S’atura davant d’un mapa. Mira les línies com qui mira una pintura abstracta. Vermella, verda, blava, lila. Totes es creuen, s’eviten, es repeteixen. Com si fos un test psicològic i ell hagués suspès.
Dins el vagó, els rostres són sempre els mateixos. Canvien de roba, però no de cara. Potser és ell qui canvia. O potser ja no és ell.
A l’exterior —si és que encara existeix— la ciutat deu continuar el seu tràfec. Però aquí dins tot és túnel, vibració i aquesta veu metàl·lica que anuncia estacions com si recités una lletania.
A l’inici volia anar a la feina. Ara només vol sortir. Tornar a la superfície. Tornar a la llum. Però cada cop que prova una nova sortida apareix en una altra andana, en una altra línia, en un altre bucle.
El metro és un cuc gegant que es menja a si mateix, i ell ja no sap si n’és el passatger… o la indigestió.