L’últim metro

El metro de la línia 3 sortia de Zona Universitària a les 00:18. L’últim de la nit.
En Marc el va començar a agafar feia unes setmanes, quan va començar a treballar al torn de nit d’un bar del Raval. Aquella hora el metro sempre estava mig buit: algun estudiant adormit, una parella que tornava de festa, i algun treballador amb la mirada perduda.
Li agradava aquell silenci estrany del final del dia.
Un vespre va notar una cosa curiosa.
Quan el tren arribava a l’estació de Drassanes, el conductor sempre esperava uns segons més del normal abans de tancar les portes. No gaire, potser deu segons. Però prou perquè en Marc ho notés.
El primer dia no hi va pensar gaire.
El segon dia també va passar.
El tercer, en Marc es va quedar dret a prop de la cabina del conductor.
El tren es va aturar a Drassanes. Les portes es van obrir. Ningú va pujar. Ningú va baixar.
I el conductor va esperar.
Un segon.
Dos.
Deu.
Després les portes es van tancar.
Quan el tren va reprendre la marxa, en Marc es va acostar una mica més a la cabina.
—Perdona —va dir quan el metro es va aturar a Paral·lel—. Puc fer-te una pregunta?
El conductor va girar el cap. Era un home gran, amb els cabells grisos i una mirada tranquil·la.
—Digues.
—Per què sempre esperes més estona a Drassanes?
L’home va quedar en silenci uns segons.
Després va somriure lleugerament.
—Fa anys —va dir—, una noia agafava aquest últim metro cada nit. Sempre corria per l’andana perquè arribava just a temps.
En Marc no va dir res.
—Un dia no va arribar —va continuar el conductor—. Hi va haver un accident a la ciutat aquella nit.
El metro va entrar al túnel fosc entre estacions.
—Des de llavors —va dir l’home—, sempre espero uns segons més.
En Marc va mirar el reflex de les llums al vidre del túnel.
—Per si un dia arriba corrent.
El conductor va tornar la mirada a la via.
—Sí —va dir en veu baixa—. Per si algun dia arriba.