Autor/a
Yunke
Categoria
Relat lliure
L'últim transbord a Passeig de
L'andana de la Línia 4 a Passeig de Gràcia és, possiblement, l'indret on es mesura la paciència humana. Però a les dotze de la nit, el túnel de connexió —aquell passadís interminable que sembla no tenir fi— es converteix en una dimensió paral·lela.
En Marc caminava a pas lleuger. El so de les seves sabates de sola de goma rebotava contra les rajoles blanques, creant un eco compassat que l'acompanyava com un metrònom. Estava cansat. El cansament de qui ha passat vuit hores davant d'un full de càlcul i només desitja el tacte del sofà.
A mig camí del passadís, la va veure. Una noia asseguda en un dels bancs de fusta, amb un violoncel entre les cames. No tocava. Simplement mirava fixament el cartell de publicitat del davant: una platja del Carib que semblava insultantment lluminosa sota els fluorescents parpellejants del metro.
— Falta molt per a l'últim? —va preguntar ella sense girar el cap.
En Marc es va aturar, sorprès. La veu de la noia era suau, però tallava el silenci del passadís amb la precisió d'un bisturí.
— Segons l’app, queden quatre minuts per al groc —va respondre ell, consultant el mòbil—. Vas cap a la Pau o cap a Trinitat Nova?
— No ho sé —va dir ella, finalment mirant-lo—. Només sé que aquest instrument pesa massa per portar-lo a sobre tota la vida.
En Marc no va saber què respondre. A Barcelona, en el transport públic, hi ha una regla no escrita: no aprofundeixis en les melancolies dels estranys. Però el passadís era massa llarg i la nit massa buida.
— Deixa'l aquí —va bromejar ell, assenyalant el banc—. Segur que demà TMB el posa a objectes perduts i algú li dóna una segona oportunitat.
Ella va somriure, un somriure cansat però real. Es va aixecar, es va penjar la funda de l'instrument a l'esquena com si fos una closca de caragol i van caminar junts la resta del trajecte. No van dir res més.
Quan va arribar el comboi, l'aire calent va empènyer la pols de la via cap a ells. Van pujar al mateix vagó, gairebé buit. En Marc va baixar a Bogatell. Abans que les portes es tanquessin, es va girar per acomiadar-se amb la mà, però el vagó ja semblava buit. O potser ella s'havia assegut en un angle invisible.
Mentre pujava les escales cap al carrer, en Marc va notar que el seu cansament havia desaparegut. Tenia la sensació estranya que, en aquell passadís infinit, ell també havia deixat alguna cosa invisible sobre el banc de fusta. I que, per fi, tornava a casa una mica més lleuger.
En Marc caminava a pas lleuger. El so de les seves sabates de sola de goma rebotava contra les rajoles blanques, creant un eco compassat que l'acompanyava com un metrònom. Estava cansat. El cansament de qui ha passat vuit hores davant d'un full de càlcul i només desitja el tacte del sofà.
A mig camí del passadís, la va veure. Una noia asseguda en un dels bancs de fusta, amb un violoncel entre les cames. No tocava. Simplement mirava fixament el cartell de publicitat del davant: una platja del Carib que semblava insultantment lluminosa sota els fluorescents parpellejants del metro.
— Falta molt per a l'últim? —va preguntar ella sense girar el cap.
En Marc es va aturar, sorprès. La veu de la noia era suau, però tallava el silenci del passadís amb la precisió d'un bisturí.
— Segons l’app, queden quatre minuts per al groc —va respondre ell, consultant el mòbil—. Vas cap a la Pau o cap a Trinitat Nova?
— No ho sé —va dir ella, finalment mirant-lo—. Només sé que aquest instrument pesa massa per portar-lo a sobre tota la vida.
En Marc no va saber què respondre. A Barcelona, en el transport públic, hi ha una regla no escrita: no aprofundeixis en les melancolies dels estranys. Però el passadís era massa llarg i la nit massa buida.
— Deixa'l aquí —va bromejar ell, assenyalant el banc—. Segur que demà TMB el posa a objectes perduts i algú li dóna una segona oportunitat.
Ella va somriure, un somriure cansat però real. Es va aixecar, es va penjar la funda de l'instrument a l'esquena com si fos una closca de caragol i van caminar junts la resta del trajecte. No van dir res més.
Quan va arribar el comboi, l'aire calent va empènyer la pols de la via cap a ells. Van pujar al mateix vagó, gairebé buit. En Marc va baixar a Bogatell. Abans que les portes es tanquessin, es va girar per acomiadar-se amb la mà, però el vagó ja semblava buit. O potser ella s'havia assegut en un angle invisible.
Mentre pujava les escales cap al carrer, en Marc va notar que el seu cansament havia desaparegut. Tenia la sensació estranya que, en aquell passadís infinit, ell també havia deixat alguna cosa invisible sobre el banc de fusta. I que, per fi, tornava a casa una mica més lleuger.