L'últim viatge

Arribo a Plaça Catalunya. La primera vegada que vaig pujar al
metro, anava en cotxet i les seves rodes el van trepitjar. Veníem de
l'Avinguda de la Llum, un passatge màgic ple d'aparadors brillants.
Un món desaparegut sota l'asfalt, com tants records que ara
desperten en pensar que aquest podria ser el meu últim viatge.
Curiosament, tampoc trepitjaré el metro avui: vaig en cadira de
rodes, i seran les seves rodes, com fa cent anys, les que ho faran.
Serà el destí una ironia? O la vida, un cercle? Sento emoció veient
la gent córrer mirant els seus mòbils. Què pensaria jo, fa cent anys,
d'aquest món hiperconnectat? I què pensaran de mi, un ancià
aferrat als records?
Avui, la targeta de mobilitat em permet pujar i baixar quan vulgui.
Ben diferent dels bitllets d'abans! Aprofito aquesta llibertat per
reviure records a cada estació. La megafonia anuncia: Passeig de
Gràcia. Quants records amagats sota les seves llambordes!
Decideixo baixar. El Gòtic, el meu barri, queda enrere amb la seva
vida caòtica i els seus perfums exòtics. Ara, toca l'elegància
burgesa d'aquest passeig, testimoni d'una Barcelona que ja no
existeix.
Surto al carrer i respiro història. Decideixo fer una pausa.
Contemplo la Casa Batlló, amb les seves formes i colors. Gaudí...
un geni que va transformar la ciutat. Però fins i tot la bellesa amaga
decadència. Observo la gent que, com jo, tenen les seves històries
i els seus propis records. Llavors, un record em colpeja. La Maria.
La vaig conèixer en una festa. Ella era de l'alta burgesia catalana,
amb cognoms il·lustres i un compte corrent sense fi. Jo, un jove
idealista amb les butxaques buides i ple de somnis. Ens vam
enamorar, o això creia. Passejàvem pels jardins de Gràcia, fent-nos
petons amagats, somiant junts. Però la seva família no ho va
permetre. Jo no era "d'aquesta classe", no encaixava en el seu
món. Em van fer sentir un intrús. I així, el nostre amor es va
esfumar, deixant-me el cor trencat.
De nou al metro, la megafonia anuncia: Diagonal. Un somriure.
Diagonal, carrer de contrastos, on es barregen passat i present.
Potser hi trobaré la inspiració que necessito pel meu viatge. Espero
que baixin per fer maniobra amb la cadira i giro cap a la sortida. Era
aquí, a Diagonal, entre Tuset i Balmes. El Boliche... Com oblidar-
ho? Bolera als 50, cinema als 90... Ara, tancat. Però recordo la
façana, la porta i el rètol esborrat: "Boliche". Tantes rialles,
pel·lícules, històries…
I de sobte, recordo en Joan. El vaig conèixer al Boliche, jugant a
bitlles. Ballarí expert, sempre triomfava amb les noies. Vàrem riure,
ballar, compartir secrets... Però en Joan va marxar aviat, com tants.
A la meva edat, ja vaig més a enterraments que a bodes. El
Boliche, en Joan... Records que no tornaran, però viuran sempre.
Torno al metro i sofreixo com alguns ignoren la cadira, dificultant-
me la maniobra. Finalment, davant la porta, sento la megafonia:
Hospital Clínic. La vida continua, i no puc quedar-me ancorat. És
hora de seguir.
Tanco els ulls i respiro. Hospital Clínic... Em fa estremir. Però vinc a
celebrar: la vida, els records, els amics que ja no hi són. Ells
m'esperen, amb els braços oberts, a l'estació final. Allà, junts,
riurem, ballarem i compartirem secrets, per sempre.
Hospital Clínic no és el final del viatge, sinó l'inici d'una nova
aventura. Un viatge cap a la llum, la pau, l'amor. I jo, amb cent anys
i un cor ple de records, estic preparat. Perquè la vida, com el metro
de Barcelona, és un viatge que mai no s'atura.