L’última parada

L’autobús avançava pel carrer amb la resignació dels cossos antics, arrossegant llum i ombres per l’asfalt. A l’interior, els seients retenien una memòria tèbia de cossos absents, i l’aire tenia aquella densitat pròpia de les hores que no pertanyen a ningú. Vaig pujar sense mirar el número de línia; de nit, totes semblen conduir al mateix lloc incert.

Em vaig asseure al fons. El motor marcava un pols constant, com un cor que s’entesta a persistir. A cada parada, la ciutat es descarregava de persones, i amb elles, d’un soroll que fins aleshores m’havia semblat imprescindible. Quan vaig prémer el timbre, el so no va arribar enlloc. L’autobús va continuar avançant, indiferent.

Les finestres reflectien el meu rostre superposat a altres versions possibles: el que no va saber quedar-se, el que va callar quan hauria d’haver parlat, el que va confondre prudència amb por. A l’exterior, els carrers perdien nom i geometria; els rètols s’esvaïen fins a convertir-se en paraules difuses, gairebé íntimes: Renúncia, Espera, Quasi.

El conductor, immòbil, semblava formar part del vehicle.
—Aquest autobús no segueix cap itinerari oficial —va dir sense girar-se—. Circula pels trajectes que no figuren als mapes.

No vaig sentir cap neguit, sinó una estranya sensació d’ordre. Cada sacsejada del vehicle semblava col·locar una peça fora de lloc. Les parades, ara invisibles, marcaven decisions ajornades, silencis sostinguts massa temps, camins abandonats amb la intenció de tornar-hi un altre dia.

L’autobús es va aturar amb una suavitat inesperada.
—Última parada —va anunciar una veu baixa, gairebé humana.

Vaig baixar. El carrer era reconeixible, exacte, banal. En girar-me, l’autobús ja s’allunyava, absorbit pel trànsit, com una idea que s’esvaeix quan intentem retenir-la.

Des d’aleshores, quan espero un autobús de TMB, observo amb atenció abans de pujar. Alguns trajectes no et desplacen per la ciutat. Et desplacen per dins.