L'ultima parada

El metro va arribar amb aquell soroll metàl·lic que ressona per tota l’estació. Eren gairebé les dotze de la nit i a l’andana hi havia poca gent.

La Laia va pujar i es va asseure al costat de la finestra. Estava cansada després d’un dia llarg i només volia arribar a casa. Mirava el seu reflex al vidre mentre el tren avançava pel túnel.

A la següent parada, les portes es van obrir i va entrar un noi amb motxilla i auriculars. Quan va aixecar la mirada, es van quedar mirant uns segons.

Era el Marc.

Feia molt temps que no es veien.

—Hola —va dir ell, una mica nerviós.

—Hola —va respondre la Laia.

El silenci va ser incòmode al principi. Semblava que hi havia moltes coses per dir, però cap paraula sortia.

—Com estàs? —va preguntar ell.

—Bé… suposo —va dir ella, encongint-se d’espatlles.

El metro continuava avançant, i només se sentia el soroll de les vies.

—Ho sento per com vaig marxar —va dir el Marc de cop.

La Laia el va mirar fixament.

—Ja… va fer mal —va dir, sense enfadar-se, però tampoc somrient.

Ell va baixar la mirada.

—No sabia què fer.

—Jo tampoc —va respondre ella.

Per un moment, tot va semblar més tranquil. Com si, encara que hagués passat temps, s’entenguessin una mica.

El metro va frenar suaument.

—Aquesta és la meva parada —va dir la Laia, aixecant-se.

Abans de sortir, el Marc va parlar:

—Potser podríem tornar a parlar algun dia…

La Laia va dubtar un moment.

—Potser sí —va dir finalment.

Va baixar del metro, i les portes es van tancar darrere seu. El tren va marxar i el Marc es va quedar sol, mirant el seu reflex al vidre.

A vegades, hi ha històries que no s’acaben del tot… només es queden en pausa.