Màgia artificial

La Tània es va cansar de mirar el mòbil. Des que ho havia deixat amb el Cesc no acabava de trobar gust a res, tampoc a passar vídeos d’instagram l’un darrera l’altre. La seva mare li havia dit que no s’hi encaparrés, que només havia estat una parella de joventut. Però havien estat dos anys intensos de relació i ara es sentia apàtica, amb poc esma. Menys mal que feia el màster d’enginyeria de dades i intel·ligència artificial a la universitat; li agradava treballar, i jugar, amb el xat gpt, el copilot, i un munt de programes més que feien gairebé qualsevol cosa que ella els demanava. Ara, però, dins aquell vagó de metro, es trobava altre cop amb la ment dispersa i poques ganes de concentrar-se en res.

Aleshores un objecte va aconseguir captar la seva atenció: un maletí vell i abandonat, amb la pell gastada. Va pensar que potser havia d’agafar-lo i portar-lo a una taquilla. Es va aixecar i el va recollir, sense que cap altre passatger li digués res. Quan va baixar del tren a la seva estació, però, va començar a preguntar-se què hi hauria dins el maletí... En aquell moment va veure el bar de l’andana i va pensar que, en tot cas, li aniria bé fer un cafè abans de res.

Ja asseguda a la barra, se li va apropar una dona que aparentava uns cinquanta anys, tot i que segons li donava la llum semblava més jove. «Perdona, aquest maletí és meu», li va dir. Ho va afirmar amb tanta seguretat que la Tània va pensar que segurament deia la veritat, encara que també podia haver-la vist quan agafava el maletí i haver-la seguit. «I com ho sé?», va preguntar. «Perquè et puc dir què hi ha dins», li va contestar la desconeguda. Aquella resposta donava peu al que, de fet, volia la Tània: obrir el maletí. «Doncs digues, què hi ha?», va demanar amb un punt de desafiament. «El que tu hi vulguis trobar», va ser la resposta. La Tània no va poder estar-se de dir en un to de mofa: «Doncs m’agradaria que hi hagués una tauleta de darrera generació». L’altra es va limitar a fer un gest amb la mà convidant-la a obrir el maletí.

I dins hi havia el darrer model de tauleta d’una coneguda marca nord-americana. La Tània es va fins i tot mig marejar de la impressió. Va agafar la tauleta amb les dues mans. Després tot va ser molt ràpid. La dona va estirar d’una revolada el maletí buit i va arrencar a córrer. La Tània la va seguir però li va perdre la pista enmig de tota la gent que sortia d’un tren que acabava d’arribar. Encara amb l’adrenalina del moment, va asseure’s en un banc. Gairebé sense ni adonar-se’n va encendre l’aparell; entrar de nou als seus entorns digitals la va calmar.

I aleshores va fer una cosa amb la que es sentia molt còmoda: escriure el que en llenguatge informàtic es diu un prompt, una pregunta que li fas a la intel·ligència artificial. Va explicar tot el que havia succeït i va demanar les possibles explicacions. La màquina va respondre: «El que t’ha passat pot tenir diverses causes. La més probable és que es tracti d’una casualitat: has endevinat l’objecte (una tauleta no és cap aparell inusual en aquest context) i la desconeguda ha fugit perquè volia robar el maletí. Ara bé, la història també dona peu a versions fantàstiques. Per exemple, potser el maletí és màgic i es presenta cada dia en un vagó de metro diferent a persones que estan buscant alguna cosa, encara que no sàpiguen què. I potser la dona era una fada que facilita el trajecte de la vida a cadascun dels viatgers». La Tània va somriure.