Autor/a
Acèfal
Categoria
Relat lliure
Marta
Asseguda a un banc de l’andana esperes el pròxim comboi. Just davant teu, front per front, una parella de camperols també espera, ells desitgen comunicar-se amb l’Altíssim. La teva espera és més prosaica, en canvi, ells, humils i amb el cap cot, cerquen dialogar amb l’Ésser diví. No pots deixar de contemplar la reproducció de «l’Angelus» de Jean-François Millet, estàs més pendent d’aquesta imatge que no pas de la boca del tunel per on apareixerà el metro en pocs minuts. Es tracta d’un anunci de la companyia de telecomunicació «METADIFUSSIÓ», l’eslògan diu: «parla sense limitacions». Un cop dins del vagó t’agafes a la barra cercant estabilitat, continues pendent del quadre que el publicista ha utilitzat. El metro arrenca, malgrat això la pintura rep la teva atenció fins l’últim moment.
Els records embolcallen la Marta amb la pitjor de les disfresses, nostàlgia esfilagarsada en pedaços desencaixats de pena i tristor. No fa pas tant, unida al Xavier per alguna cosa que semblava indestructible, contemplaven «l’Angelus» de Millet al museu d’Orsay. Aquest amor indestructible era dipositari d’una obsolescència programada, tenia data de caducitat. Va durar catorze mesos, que és el que sol durar un amor etern. El dolor sempre deixa un buit. Massa llàgrimes vessades, com la que ara li humiteja la galta. Malgrat tantes llàgrimes el buit roman, el potet de les esmenes encara no és ple.
–No tens gana? Li pregunta sa mare. El pare i el germà enceten el segon plat, ella ni tan sols ha tastat la sopa.
–Deu ser freda. Vols que te l’escalfi? La Marta no contesta. Alça l’esguard cap el sostre del menjador. En Jordi, el germà, se’n fot d’ella. –Segur que pensa amb el Xavier o potser el que espera és un senyal del més enllà.
Però aquest senyal no apareix. El que arriba són els brams del seu pare. –Deixeu-la, no li digueu res, ja sap el què ha de fer. Costa massa dur un plat a taula per què aquesta llamenca no pari de donar la guitza.
N’està farta. Vol fugir, ben lluny, no aguanta més. De sobte, amb una revolada, s’aixeca i marxa cap a la habitació.
–On et penses què vas – crida el pare agafant-la pel braç.
–Deixa-la, Joan. Deixa-la, si us plau –implora la mare. Una dona servil i vençuda. De tant com ho ha estat l’únic que ha aconseguit durant tota la seva vida és negar-se a ella mateixa. I mentre la mare fa el ploricó el narcisista immadur del seu germà somriu amb insolència.
A l’endemà, asseguda de nou a l’andana, tornes a contemplar el quadre de Jean-François Millet. Però ara no s’activa res en la teva memòria, els records no hi tenen cabuda, el present s’imposa. T’acaben de fer fora de la feina i el que busques són respostes. Des de molt endins teu sents «Prou! S’acabat!». Davant l’insuportable l’únic que pots triar és l’inevitable. El primer que fa la Laura quan et veu és abraçar-te, la teva millor amiga et rep amb afalacs irreprimibles, i quan darrere teu tanca la porta del seu pis i et demana que et quedis, sense saber ben bé per què, a la teva imaginació hi apareixen uns camperols. Però no tenen el cap cot.
Els records embolcallen la Marta amb la pitjor de les disfresses, nostàlgia esfilagarsada en pedaços desencaixats de pena i tristor. No fa pas tant, unida al Xavier per alguna cosa que semblava indestructible, contemplaven «l’Angelus» de Millet al museu d’Orsay. Aquest amor indestructible era dipositari d’una obsolescència programada, tenia data de caducitat. Va durar catorze mesos, que és el que sol durar un amor etern. El dolor sempre deixa un buit. Massa llàgrimes vessades, com la que ara li humiteja la galta. Malgrat tantes llàgrimes el buit roman, el potet de les esmenes encara no és ple.
–No tens gana? Li pregunta sa mare. El pare i el germà enceten el segon plat, ella ni tan sols ha tastat la sopa.
–Deu ser freda. Vols que te l’escalfi? La Marta no contesta. Alça l’esguard cap el sostre del menjador. En Jordi, el germà, se’n fot d’ella. –Segur que pensa amb el Xavier o potser el que espera és un senyal del més enllà.
Però aquest senyal no apareix. El que arriba són els brams del seu pare. –Deixeu-la, no li digueu res, ja sap el què ha de fer. Costa massa dur un plat a taula per què aquesta llamenca no pari de donar la guitza.
N’està farta. Vol fugir, ben lluny, no aguanta més. De sobte, amb una revolada, s’aixeca i marxa cap a la habitació.
–On et penses què vas – crida el pare agafant-la pel braç.
–Deixa-la, Joan. Deixa-la, si us plau –implora la mare. Una dona servil i vençuda. De tant com ho ha estat l’únic que ha aconseguit durant tota la seva vida és negar-se a ella mateixa. I mentre la mare fa el ploricó el narcisista immadur del seu germà somriu amb insolència.
A l’endemà, asseguda de nou a l’andana, tornes a contemplar el quadre de Jean-François Millet. Però ara no s’activa res en la teva memòria, els records no hi tenen cabuda, el present s’imposa. T’acaben de fer fora de la feina i el que busques són respostes. Des de molt endins teu sents «Prou! S’acabat!». Davant l’insuportable l’únic que pots triar és l’inevitable. El primer que fa la Laura quan et veu és abraçar-te, la teva millor amiga et rep amb afalacs irreprimibles, i quan darrere teu tanca la porta del seu pis i et demana que et quedis, sense saber ben bé per què, a la teva imaginació hi apareixen uns camperols. Però no tenen el cap cot.