Autor/a
La Xarne
Categoria
Relat lliure
Memòria d’una mirada lúcida
Alma, t’has fixat en l’analogia de les línies de metro amb la vida? No es tracta d’arribar al destí, sinó entendre el recorregut.
Quan puges al vagó, comença un joc amb el pas del temps, observes rostres que s’evaporen entre estacions, escoltes històries alienes que viatgen entre parades i algunes vegades t’atures en llocs imprevistos on estàs obligat reconduir el teu camí.
El cercle vermell intermitent ja s’acosta i parpelleja a prop de la meva última parada estimada neta. T’escric aquesta carta perquè abans de baixar vull confiar-te el que aquests ulls han vist.
Cada vegada són més els passatgers que caminen perduts d’essència i baixen al subsol amb l’únic propòsit de fer el seu trajecte diari. Consciències que caminen absortes per pantalles lluminoses, segrestades per la quotidianitat que han acabat enfosquit les seves andanes i el món real passa davant d’ells sense que se n’adonin.
No fa gaire va morir un cantautor subterrani que m’acompanyava cada matí en el transbord de l'L2 a l'L5. Quan travessava aquell passadís, aturava la música dels meus auriculars i em parava a escoltar com ressonava la guitarra d’aquell músic ple de somnis. Tothom passava de llarg, però ell mantenia viva l’espurna per continuar somiant sota terra. Va ser aquí quan vaig començar a d’observar, amb una mirada desperta, cada trajecte.
Amb ell vaig aprendre a apreciar la màgia oculta entre andanes i vagons, i nomès alguns, molts pocs, som capaços de percebre-la. Aquells que, enmig de trajectes rutinaris, s’aturen a projectar els seus anhels i juguen a imaginar les històries que s’amaguen darrere els rostres de desconeguts. Despres seran ells qui podrán veure els somnis d’aquestes persones, fins i tot quan ja no hi siguin.
No sabía el seu nom, però per a mi sempre serà la veu dels túnels. Ara, cada transbord s’omple de la seva música. El veig sempre cantant les seves millors versions, tot i que sembli una bogeria... Vestit amb una jaqueta de cuir vermella, extravegant, i una ànima de rocker que mai havia mostrat abans. Com si s’hagues convertit en una super estrella.
Encara que ja no hi sigui, continuo veient com converteix el passadís del metro en el seu petit escenari. I n’estic segura que no sóc l’única que pot veure aquells passatgers que, en silenci, somiaven desperts.
De la teva àvia, que t’estima.
Lucia
Abril del 2025
—---------
L’Alma va obrir la porta amb pressa, sense acabar d’entendre aquella il·lusió que l’envaïa, barrejada amb una dolça incertesa. —Així que era cert… —es deia a si mateixa.
Va córrer sense perdre temps i al veure a la seva mare, li va dir atropelladament:
—El que deia l’àvia era veritat! L’he vist pintant entre vagons…
Portava un jersei de punt amb flors de molts colors, que estic segura que se l’havia fet ella mateixa.
Pintava als passatgers menys somiadors amb girasols al voltant, perquè, com ella sempre deia alcen els seus pètels buscant llum per escapar de la foscor.
A la llunyania sonava la guitarra de la què ens va parlar en la seva carta de comiat. A mesura que pintava cantava les seves versions de rock, metre feia els millors retrats que he vist mai. Com si el metro, per un instant, s’hagués convertit en un museu amb música en viu.
Així que si viatjes despert en metro… pots ser capaç de veure-hi els somnis d’aquells que ja no hi son.
Quan puges al vagó, comença un joc amb el pas del temps, observes rostres que s’evaporen entre estacions, escoltes històries alienes que viatgen entre parades i algunes vegades t’atures en llocs imprevistos on estàs obligat reconduir el teu camí.
El cercle vermell intermitent ja s’acosta i parpelleja a prop de la meva última parada estimada neta. T’escric aquesta carta perquè abans de baixar vull confiar-te el que aquests ulls han vist.
Cada vegada són més els passatgers que caminen perduts d’essència i baixen al subsol amb l’únic propòsit de fer el seu trajecte diari. Consciències que caminen absortes per pantalles lluminoses, segrestades per la quotidianitat que han acabat enfosquit les seves andanes i el món real passa davant d’ells sense que se n’adonin.
No fa gaire va morir un cantautor subterrani que m’acompanyava cada matí en el transbord de l'L2 a l'L5. Quan travessava aquell passadís, aturava la música dels meus auriculars i em parava a escoltar com ressonava la guitarra d’aquell músic ple de somnis. Tothom passava de llarg, però ell mantenia viva l’espurna per continuar somiant sota terra. Va ser aquí quan vaig començar a d’observar, amb una mirada desperta, cada trajecte.
Amb ell vaig aprendre a apreciar la màgia oculta entre andanes i vagons, i nomès alguns, molts pocs, som capaços de percebre-la. Aquells que, enmig de trajectes rutinaris, s’aturen a projectar els seus anhels i juguen a imaginar les històries que s’amaguen darrere els rostres de desconeguts. Despres seran ells qui podrán veure els somnis d’aquestes persones, fins i tot quan ja no hi siguin.
No sabía el seu nom, però per a mi sempre serà la veu dels túnels. Ara, cada transbord s’omple de la seva música. El veig sempre cantant les seves millors versions, tot i que sembli una bogeria... Vestit amb una jaqueta de cuir vermella, extravegant, i una ànima de rocker que mai havia mostrat abans. Com si s’hagues convertit en una super estrella.
Encara que ja no hi sigui, continuo veient com converteix el passadís del metro en el seu petit escenari. I n’estic segura que no sóc l’única que pot veure aquells passatgers que, en silenci, somiaven desperts.
De la teva àvia, que t’estima.
Lucia
Abril del 2025
—---------
L’Alma va obrir la porta amb pressa, sense acabar d’entendre aquella il·lusió que l’envaïa, barrejada amb una dolça incertesa. —Així que era cert… —es deia a si mateixa.
Va córrer sense perdre temps i al veure a la seva mare, li va dir atropelladament:
—El que deia l’àvia era veritat! L’he vist pintant entre vagons…
Portava un jersei de punt amb flors de molts colors, que estic segura que se l’havia fet ella mateixa.
Pintava als passatgers menys somiadors amb girasols al voltant, perquè, com ella sempre deia alcen els seus pètels buscant llum per escapar de la foscor.
A la llunyania sonava la guitarra de la què ens va parlar en la seva carta de comiat. A mesura que pintava cantava les seves versions de rock, metre feia els millors retrats que he vist mai. Com si el metro, per un instant, s’hagués convertit en un museu amb música en viu.
Així que si viatjes despert en metro… pots ser capaç de veure-hi els somnis d’aquells que ja no hi son.