Autor/a
Bran
Categoria
Relat lliure
Montjuïc encara dormia
El funicular de Montjuïc puja a primera hora, quan la ciutat encara no s’ha acabat de cordar les sabates. Els vidres estan freds, lleugerament entelats. Barcelona s’estén a sota com un cos adormit: terrats humits, xemeneies cansades, carrers sense veu.
Només hi pugen dues persones.
No es coneixen. No s’haurien de parlar. Però el silenci aquí dins pesa més que el pendent, i algú ha de començar a alleugerir-lo.
- Jo abans vivia aquí dalt - diu ell, mirant enlloc- . En una casa amb jardí.
És mentida. Ella ho sap sense saber com. Però no el desmenteix.
- Doncs jo hi baixava cada dia - respon- . A treballar al port.
També és mentida. El port encara dorm, i ella mai hi ha treballat. Però quan ho diu, el funicular sembla pujar amb menys esforç. Un cruixit metàl·lic es relaxa. Com si el cable respirés.
Els jardins de Montjuïc passen lentament. Pins quiets. Camins deserts. Bancs que encara no han vist cap cos. La ciutat observa des de sota, amb ulls mig clucs.
- Tenia un gos - afegeix ell- . Sempre s’escapava.
- El meu pare va desaparèixer un dia així - diu ella- . Va pujar aquí i no va tornar.
Cap dels dos pregunta. Les mentides no volen proves. Volen aire.
Cada record inventat fa el vagó més lleuger. No ho diuen, però ho noten als peus, a l’estómac. Com si la gravetat hagués decidit fer una pausa. Les veus, baixes, no reboten tant contra les parets. El funicular ja no grinyola.
- Jo era feliç - diu ell, gairebé rient- . Molt.
- Jo també - respon ella sense convicció.
Mentida grossa. Mentida necessària. El funicular gairebé vola.
Arriben a dalt. Les portes s’obren amb una suavitat sospitosa. No hi ha ningú esperant. Montjuïc continua adormit, indiferent a les històries falses que li acaben de confiar.
Baixen. O creuen baixar.
El funicular, de sobte, inicia el descens sense ells. Les portes es tanquen. El vagó s’allunya, buit, obedient, tornant cap a la ciutat que encara pesa.
Ell i ella es miren. No fan ombra. No deixen empremta. Les mentides els han anat buidant fins a fer-los transparents.
No pesen prou per existir.
Barcelona continua despertant-se.
A dalt, ningú no recorda que hi ha arribat ningú.
Només hi pugen dues persones.
No es coneixen. No s’haurien de parlar. Però el silenci aquí dins pesa més que el pendent, i algú ha de començar a alleugerir-lo.
- Jo abans vivia aquí dalt - diu ell, mirant enlloc- . En una casa amb jardí.
És mentida. Ella ho sap sense saber com. Però no el desmenteix.
- Doncs jo hi baixava cada dia - respon- . A treballar al port.
També és mentida. El port encara dorm, i ella mai hi ha treballat. Però quan ho diu, el funicular sembla pujar amb menys esforç. Un cruixit metàl·lic es relaxa. Com si el cable respirés.
Els jardins de Montjuïc passen lentament. Pins quiets. Camins deserts. Bancs que encara no han vist cap cos. La ciutat observa des de sota, amb ulls mig clucs.
- Tenia un gos - afegeix ell- . Sempre s’escapava.
- El meu pare va desaparèixer un dia així - diu ella- . Va pujar aquí i no va tornar.
Cap dels dos pregunta. Les mentides no volen proves. Volen aire.
Cada record inventat fa el vagó més lleuger. No ho diuen, però ho noten als peus, a l’estómac. Com si la gravetat hagués decidit fer una pausa. Les veus, baixes, no reboten tant contra les parets. El funicular ja no grinyola.
- Jo era feliç - diu ell, gairebé rient- . Molt.
- Jo també - respon ella sense convicció.
Mentida grossa. Mentida necessària. El funicular gairebé vola.
Arriben a dalt. Les portes s’obren amb una suavitat sospitosa. No hi ha ningú esperant. Montjuïc continua adormit, indiferent a les històries falses que li acaben de confiar.
Baixen. O creuen baixar.
El funicular, de sobte, inicia el descens sense ells. Les portes es tanquen. El vagó s’allunya, buit, obedient, tornant cap a la ciutat que encara pesa.
Ell i ella es miren. No fan ombra. No deixen empremta. Les mentides els han anat buidant fins a fer-los transparents.
No pesen prou per existir.
Barcelona continua despertant-se.
A dalt, ningú no recorda que hi ha arribat ningú.