Ningú

A ningú no li era difícil passar desapercebut, caminava absent del mon i els paisatges. Les mirades furtives de les persones al seu pas relliscaven, fugien empentades pel vent de la indiferència.
Era llavors quan els ulls li anaven al terra i volia xisclar, esvalotar l'entorn, no ho feia, no li agrada cridar l'atenció.
A vegades agafava el metro per sentir-se sol, acompanyat, fos entre la gent amagada darrere l’ultima aplicació de moda.
Un dia el van intentar robar l’esperança, el carterista que fa el torn de tarda a l’estació del seu barri no es va adonar que la butxaca de la jaqueta, on guarda les últimes oportunitats, estava buida; el dia abans, amb la motivació de qui només li queda una opció impossible va intentar ser visible.
Va marxar la llum de tot el barri, ningú es va adonar.