Autor/a
didithewise
Categoria
Relat lliure
No vull ser més extra
Hola a tots i totes. Em toca parlar de mi, crec. Bé, si us sembla bé, començo.
Em dic Judith Robles, tinc vint anys, sóc de Badalona i sóc aspirant a actriu. Em presento a aquest càsting pel paper de Nicoletta, la millor amiga de Julieta Capuleto.
Primer vull parlar-vos del que m'ha motivat a ser-hi avui aquí, amb vosaltres.
Suposo que coneixeu el concepte “crush de metro”. És aquella persona que crida la nostra atenció al metro (i en qualsevol altre transport públic, però sembla que al metro és on més abunda aquesta espècie) i que no podem treure els ulls d'ells. Ja sigui pel seu estil vestint, els seus cabells o pentinat, o simplement perquè és la persona més guapa que hagis vist mai. I això et té entretingut tot el trajecte, fins que una de les dues parts baixa a la seva parada i potser no la tornes a veure en la vida. O potser és una persona que veus molt sovint i, per això, ha captat la teva atenció i és crush. Espero que hagi quedat clara la definició, ja que mai he sigut bona per les descripcions. El que vull dir és que si enteneu el concepte, us preguntareu si tothom pot ser crush en el sentit de la paraula. I voldria dir que si, i segurament tothom pot ser-ho d'algú, però no considero que jo pugui ser-ho. No tinc un pentinat, un estil o una bellesa que capti mirades. Millor dit, sóc una persona que passa desapercebuda. Sóc invisible als ulls, indetectable per la curiositat d’algú. Sóc un decorat més de la imatge metropolitana, un obstacle més a esquivar per seure, un cos més al qual empènyer per arribar a agafar-te per no caure. I hi ha dies que ho porto bé, perquè no sóc una persona molt sociable i m'agrada no ser centre d'atenció i sentir mirades sobre meu. Però hi ha altres dies que en faig un món, d'aquest fet. Tothom vol sentir-se vist. Tothom vol sentir que la veuen, que saben que està allà, que no és una imaginació, sinó que és una realitat. Una persona de carn i ossos que existeix més enllà de la seva vida, que interfereix en la vida de tothom amb qui es creua. No conec ningú que vulgui no existir, sinó que volem que algú ens digui que ens està veient i li agrada el que veu. I suposo que per això tenim un amor platònic fugaç en el metro (i torno a repetir, en qualsevol altre mitjà de transport). Perquè la idea que algú ens vegi, encara que siguin 5 parades i el temps que triguin a arribar, ens reconforta. Ens fa sentir que almenys algú ens ha parat atenció, algú ha dedicat uns minuts a mirar-nos amb calma i analitzar-nos. Ha tingut la paciència i la delicadesa de mirar cada part de nosaltres i no ha volgut enretirar la mirada. I només per això, crec que val la pena intentar no amagar-nos tant i deixar-nos veure. I quan vaig veure que faran una obra de teatre sobre la vida de Julieta abans de conèixer en Romeu i que es necessitaven noies per fer d'amigues de Julieta no ho vaig dubtar i em vaig apuntar. Ningú s'ha preguntat mai per les amigues d'una de les protagonistes més famoses de la literatura. I com aquestes podrien haver influït o no en el seu romanç amb el seu xicot (sí, en Romeu). Perquè crec que donar veu a personatges que mai n'han tingut és una forma de fer-les visibles. De dir-les que importen. I el fet d'haver vingut fins aquí en metro i comprovar que mai em trobo amb la mirada de ningú m'ha reafirmat en el fet que potser he d'exposar-me d'aquesta manera. Perquè així, potser la pròxima vegada que em senti que ningú em mira, sabré que aviat miraran a la Nicoletta. I ella sí que vol ser vista.
Em dic Judith Robles, tinc vint anys, sóc de Badalona i sóc aspirant a actriu. Em presento a aquest càsting pel paper de Nicoletta, la millor amiga de Julieta Capuleto.
Primer vull parlar-vos del que m'ha motivat a ser-hi avui aquí, amb vosaltres.
Suposo que coneixeu el concepte “crush de metro”. És aquella persona que crida la nostra atenció al metro (i en qualsevol altre transport públic, però sembla que al metro és on més abunda aquesta espècie) i que no podem treure els ulls d'ells. Ja sigui pel seu estil vestint, els seus cabells o pentinat, o simplement perquè és la persona més guapa que hagis vist mai. I això et té entretingut tot el trajecte, fins que una de les dues parts baixa a la seva parada i potser no la tornes a veure en la vida. O potser és una persona que veus molt sovint i, per això, ha captat la teva atenció i és crush. Espero que hagi quedat clara la definició, ja que mai he sigut bona per les descripcions. El que vull dir és que si enteneu el concepte, us preguntareu si tothom pot ser crush en el sentit de la paraula. I voldria dir que si, i segurament tothom pot ser-ho d'algú, però no considero que jo pugui ser-ho. No tinc un pentinat, un estil o una bellesa que capti mirades. Millor dit, sóc una persona que passa desapercebuda. Sóc invisible als ulls, indetectable per la curiositat d’algú. Sóc un decorat més de la imatge metropolitana, un obstacle més a esquivar per seure, un cos més al qual empènyer per arribar a agafar-te per no caure. I hi ha dies que ho porto bé, perquè no sóc una persona molt sociable i m'agrada no ser centre d'atenció i sentir mirades sobre meu. Però hi ha altres dies que en faig un món, d'aquest fet. Tothom vol sentir-se vist. Tothom vol sentir que la veuen, que saben que està allà, que no és una imaginació, sinó que és una realitat. Una persona de carn i ossos que existeix més enllà de la seva vida, que interfereix en la vida de tothom amb qui es creua. No conec ningú que vulgui no existir, sinó que volem que algú ens digui que ens està veient i li agrada el que veu. I suposo que per això tenim un amor platònic fugaç en el metro (i torno a repetir, en qualsevol altre mitjà de transport). Perquè la idea que algú ens vegi, encara que siguin 5 parades i el temps que triguin a arribar, ens reconforta. Ens fa sentir que almenys algú ens ha parat atenció, algú ha dedicat uns minuts a mirar-nos amb calma i analitzar-nos. Ha tingut la paciència i la delicadesa de mirar cada part de nosaltres i no ha volgut enretirar la mirada. I només per això, crec que val la pena intentar no amagar-nos tant i deixar-nos veure. I quan vaig veure que faran una obra de teatre sobre la vida de Julieta abans de conèixer en Romeu i que es necessitaven noies per fer d'amigues de Julieta no ho vaig dubtar i em vaig apuntar. Ningú s'ha preguntat mai per les amigues d'una de les protagonistes més famoses de la literatura. I com aquestes podrien haver influït o no en el seu romanç amb el seu xicot (sí, en Romeu). Perquè crec que donar veu a personatges que mai n'han tingut és una forma de fer-les visibles. De dir-les que importen. I el fet d'haver vingut fins aquí en metro i comprovar que mai em trobo amb la mirada de ningú m'ha reafirmat en el fet que potser he d'exposar-me d'aquesta manera. Perquè així, potser la pròxima vegada que em senti que ningú em mira, sabré que aviat miraran a la Nicoletta. I ella sí que vol ser vista.