Autor/a
Ramon Andana
Categoria
Relat lliure
“Pampallugues al túnel”
A Sarrià, al "ferro", el tren acostuma a ser puntual fins a l’obsessió. Cada dia, a la mateixa hora, les mateixes persones ocupen el mateix tros d’andana, confiant en un ritual que mai falla: el tren arriba, s’obren les portes, la gent puja i tot continua. Però aquell migdia alguna cosa es trenca. Massa silenci, massa espera, massa mirades buscant respostes. Un ritual circular a l’estil del Dia de la Marmota.
Entre tots els habituals hi ha dos desconeguts que, sense haver-se parlat mai, es reconeixen. Fa temps que coincideixen: sempre a prop, sempre al mateix punt. Uns centímetres amunt o avall, davant del fris que hi ha direcció Sabadell. Es situaven en perpendicular al conjunt de rajoles de ceràmica esmaltada, el qual tenien perfectament estudiat
Ell, sovint amb auriculars i posat seriós; ella, amb un somriure etern i una seguretat tranquil·la. S’han creuat mirades moltes vegades, fins i tot jugant a veure qui la sosté més estona, però mai han anat més enllà.
Aquell dia, però, l’anomalia els empeny. Ella trenca el silenci amb una frase senzilla: “Avui és un dia estrany, veritat?”. Ell respon amb timidesa, traient-se els auriculars. La proximitat, de sobte, pesa més. El silenci és incòmode, però també té alguna cosa d’intens.
El tren arriba tard i ple. Pugen igualment. Ell rep un missatge: algú s’ha llençat a les vies i això ha provocat el retard. Quan li ho explica, la conversa s’obre una mica més. Es mantenen a prop, sense acabar d’acostar-se, compartint aquell espai carregat de tensió i curiositat.
Quan el tren arrenca, s’atura poc després dins el túnel i les llums s’apaguen. La foscor i el moviment de la gent generen un petit caos. Enmig de l’enrenou, les seves mans es toquen per accident. Es disculpen, però el contacte deixa rastre.
A partir d’aquí, parlen. Ella explica la seva feina com a infermera d’urgències; ell, com a mosso d’esquadra, parla dels protocols en situacions de mort. Són converses aparentment quotidianes, però en realitat serveixen per evitar el que de debò senten. Mentre un parla, l’altre observa: la veu, els gestos, els detalls.
En un moment inesperat, ella comenta que ell fa olor com algú que ja no hi és. No ho diu amb tristesa, sinó amb una mena de calma. “És algú del passat. I el passat no competeix”, afegeix.
No és una declaració oberta, però gairebé. Ell ho rep com pot, conscient que hi ha alguna cosa important en aquelles paraules.
Quan tornen les llums, tot sembla més normal. Però ja no ho és. Abans d’arribar a la següent parada, una t-mobilitat cau a terra sense que ella se n’adoni.
Ella baixa, com sempre. Abans de marxar, diu “ens veiem”, però aquesta vegada té un pes diferent. Sons. Porta. Soroll. I just abans que el tren arrenqués del tot, com si alguna cosa hagués canviat de lloc per dins, es va girar. Un segon. Potser menys. Un fotograma. Suficient.
Ell es queda amb la targeta a la mà. Al darrere hi ha un número de telèfon i una frase escrita de manera imperfecta: “no competeix”. No truca de seguida. Prefereix guardar aquell moment una mica més.
El tren reprèn la seva rutina, com si res hagués passat. Però per a ell, alguna cosa ha canviat. Potser demà trucarà. O potser abans que arribi un nou tren.
Entre tots els habituals hi ha dos desconeguts que, sense haver-se parlat mai, es reconeixen. Fa temps que coincideixen: sempre a prop, sempre al mateix punt. Uns centímetres amunt o avall, davant del fris que hi ha direcció Sabadell. Es situaven en perpendicular al conjunt de rajoles de ceràmica esmaltada, el qual tenien perfectament estudiat
Ell, sovint amb auriculars i posat seriós; ella, amb un somriure etern i una seguretat tranquil·la. S’han creuat mirades moltes vegades, fins i tot jugant a veure qui la sosté més estona, però mai han anat més enllà.
Aquell dia, però, l’anomalia els empeny. Ella trenca el silenci amb una frase senzilla: “Avui és un dia estrany, veritat?”. Ell respon amb timidesa, traient-se els auriculars. La proximitat, de sobte, pesa més. El silenci és incòmode, però també té alguna cosa d’intens.
El tren arriba tard i ple. Pugen igualment. Ell rep un missatge: algú s’ha llençat a les vies i això ha provocat el retard. Quan li ho explica, la conversa s’obre una mica més. Es mantenen a prop, sense acabar d’acostar-se, compartint aquell espai carregat de tensió i curiositat.
Quan el tren arrenca, s’atura poc després dins el túnel i les llums s’apaguen. La foscor i el moviment de la gent generen un petit caos. Enmig de l’enrenou, les seves mans es toquen per accident. Es disculpen, però el contacte deixa rastre.
A partir d’aquí, parlen. Ella explica la seva feina com a infermera d’urgències; ell, com a mosso d’esquadra, parla dels protocols en situacions de mort. Són converses aparentment quotidianes, però en realitat serveixen per evitar el que de debò senten. Mentre un parla, l’altre observa: la veu, els gestos, els detalls.
En un moment inesperat, ella comenta que ell fa olor com algú que ja no hi és. No ho diu amb tristesa, sinó amb una mena de calma. “És algú del passat. I el passat no competeix”, afegeix.
No és una declaració oberta, però gairebé. Ell ho rep com pot, conscient que hi ha alguna cosa important en aquelles paraules.
Quan tornen les llums, tot sembla més normal. Però ja no ho és. Abans d’arribar a la següent parada, una t-mobilitat cau a terra sense que ella se n’adoni.
Ella baixa, com sempre. Abans de marxar, diu “ens veiem”, però aquesta vegada té un pes diferent. Sons. Porta. Soroll. I just abans que el tren arrenqués del tot, com si alguna cosa hagués canviat de lloc per dins, es va girar. Un segon. Potser menys. Un fotograma. Suficient.
Ell es queda amb la targeta a la mà. Al darrere hi ha un número de telèfon i una frase escrita de manera imperfecta: “no competeix”. No truca de seguida. Prefereix guardar aquell moment una mica més.
El tren reprèn la seva rutina, com si res hagués passat. Però per a ell, alguna cosa ha canviat. Potser demà trucarà. O potser abans que arribi un nou tren.