Autor/a
Orsini
Categoria
Relat lliure
Parada en blanc
La Mercè espera el metro de la línia 2 a la parada de Sant Antoni. Quan hi puja, al vagó hi veu tres dones d’edat semblant a la seva, una parella jove amb un nen petit i un home gran assegut prop de la porta. Ningú més. A les pantalles s’hi anuncia una nova floristeria.
Quan el metro passa per Tetuan, s’adona que les tres dones s’han esfumat. No ha sentit l’obrir i tancar de les portes, però ja no hi són. Potser s’ha distret, pensa, i no hi dona més voltes. A Tetuan hi va néixer i créixer. Els carrers, encara terrossos en aquells moments, eren l’escenari dels millors salts de corda. Les amigues de tota la vida es van forjar en una aula petita d’aquella zona, inseparables fins avui.
A Sagrada Família l’home gran desapareix. No l’ha vist aixecar-se, però el seient és buit, i un calfred li recorre l’esquena. Ella i el seu estimat Antoni van veure l’evolució del famós temple des del balcó del seu primer pis de casats. Van ser molt feliços descobrint-se i creixent en nombre. Els primers passos de la Marta van ser celebrats amb gran enrenou, la primera paraula amb gran entusiasme i el primer dia d’escola amb gran nerviosisme.
A la parada del Clot, la parella amb el nen petit s’esvaeix, deixant un silenci dens al vagó. Sent una petita fiblada al pit. Al carrer que porta per nom el nom de la parada és on viu ara la Marta amb la Joana, i el petit Martí, al que cuida alguna tarda mentre les mares treballen. El seu únic objectiu és consentir-lo d’amagat, a esquena de les mares.
Quan el tren s’atura a La Pau, ja no queda ningú més que ella. La pantalla publicitària de l’interior del metro s’ha apagat. Durant molts anys ella havia treballat com a florista, elaborant rams per a núvies i per al dia més bonic de l’any, el de la flor vermella. El que va començar com una feina temporal es va convertir en la seva estimada professió. Les flors li tenyien els dies d’olor i color.
En arribar a l’última parada, les portes s’obren i la Mercè baixa. No se sent res, hi regna un silenci estrany. Mira cap amunt: la parada no té nom, està en blanc.
No sap on vol anar i s’asseu al banc de l’andana. Tots els records es barregen en un núvol difús, però encara hi viu un fil de calidesa dins seu. No ho entén del tot, però veure una floristeria o la Sagrada Família la tranquil·litzen. Tot al seu voltant es difumina i allò que ha estat important es dissol en un silenci que només ella percep, però dins seu encara hi ha un rastre de vida que la fa somriure abans que el passat s’allunyi completament.
Quan el metro passa per Tetuan, s’adona que les tres dones s’han esfumat. No ha sentit l’obrir i tancar de les portes, però ja no hi són. Potser s’ha distret, pensa, i no hi dona més voltes. A Tetuan hi va néixer i créixer. Els carrers, encara terrossos en aquells moments, eren l’escenari dels millors salts de corda. Les amigues de tota la vida es van forjar en una aula petita d’aquella zona, inseparables fins avui.
A Sagrada Família l’home gran desapareix. No l’ha vist aixecar-se, però el seient és buit, i un calfred li recorre l’esquena. Ella i el seu estimat Antoni van veure l’evolució del famós temple des del balcó del seu primer pis de casats. Van ser molt feliços descobrint-se i creixent en nombre. Els primers passos de la Marta van ser celebrats amb gran enrenou, la primera paraula amb gran entusiasme i el primer dia d’escola amb gran nerviosisme.
A la parada del Clot, la parella amb el nen petit s’esvaeix, deixant un silenci dens al vagó. Sent una petita fiblada al pit. Al carrer que porta per nom el nom de la parada és on viu ara la Marta amb la Joana, i el petit Martí, al que cuida alguna tarda mentre les mares treballen. El seu únic objectiu és consentir-lo d’amagat, a esquena de les mares.
Quan el tren s’atura a La Pau, ja no queda ningú més que ella. La pantalla publicitària de l’interior del metro s’ha apagat. Durant molts anys ella havia treballat com a florista, elaborant rams per a núvies i per al dia més bonic de l’any, el de la flor vermella. El que va començar com una feina temporal es va convertir en la seva estimada professió. Les flors li tenyien els dies d’olor i color.
En arribar a l’última parada, les portes s’obren i la Mercè baixa. No se sent res, hi regna un silenci estrany. Mira cap amunt: la parada no té nom, està en blanc.
No sap on vol anar i s’asseu al banc de l’andana. Tots els records es barregen en un núvol difús, però encara hi viu un fil de calidesa dins seu. No ho entén del tot, però veure una floristeria o la Sagrada Família la tranquil·litzen. Tot al seu voltant es difumina i allò que ha estat important es dissol en un silenci que només ella percep, però dins seu encara hi ha un rastre de vida que la fa somriure abans que el passat s’allunyi completament.